El diari del diumenge

Va ser el diumenge passat quan me'n vaig adonar. Volia comprar el diari però ja eren les dues, així que els quioscos havien tancat. El diari del diumenge té un horari restringit a Formentera: entre les 11 i les 13:30. Després només hi ha un lloc on aconseguir-lo: la benzinera de la Savina, on tanquen a les 16:00. Vaig fer com de costum, me'n vaig anar recte com un fil fins allà, vaig deixar el cotxe en un racó perquè no molestara, i vaig entrar a la petita botiga d'autoservei. A la benzinera només reben els diaris de Madrid, però no m'importava perquè els diumenges m'agrada comprar El País per algun motiu que s'escapa del meu enteniment. En entrar per la porta, vaig esguardar mecànicament la pila de diaris per veure si encara en quedaven. Normalment hi ha un exemplar de cada diari a la vista, i darrere s'hi troben la resta d'exemplars fins que no en queda cap i s'hi veu un espai buit. Aquell dia no hi havia cap espai buit: al lloc de l'ABC, hi havia un ABC; al lloc de El país hi havia un ABC; al lloc de el Mundo hi havia un ABC, i així successivament. Vaig mirar si darrere dels ABC es trobaven els altres diaris, i tot formava part d'un estranya estratègia comercial per a no vendre'n cap, però no. Només hi havia l'ABC. I des d'aleshores cada vegada que hi vaig només veig l'ABC repetit. El mateix missatge moltes vegades amb les mateixes fotos antigues, com d'una altra època.

Ara, cada vegada que m'hi acoste per a posar benzina, ho faig el més ràpid que puc, ja que tinc molta por. Veig clar com l'aigua que la benzinera algun dia dirà prou i tots volarem pels aires. I no serà perquè la dependenta hi fume, que també ho fa, sinó perquè el petroli s'ensumarà l'ABC, i l'ABC, i l'ABC, i l'ABC, i així tots els dies sense olorar una altre paper que relativitze la mescla i la faça suportable per al denostat combustible.

Una altra de les possibles conseqüències d'aquests fets delictius, és que algun dia me l'acabaré per comprar. I la següent passa serà penjar un pòster de Juanca al menjador, i llavors ja no hi haurà remei i tot serà un desastre.

Era normal que Joan tinguera prejudicis en contra de les novel·les en què el més important és la trama: què passa, i no la llengua, la manera en què estan escrites. Estudiava filologia, i duia uns anys sentint com els professors deien que aquest llibre o aquell altre no eren literatura, ja que no hi predominava la vessant estètica. Més tard, quan va acabar la carrera, també era normal que esbufegara de superioritat quan algú deia que s'estava llegint El Senyor dels Anells, Matilde Asensi, o nimietats d'aquest estil. No ho feia per maldat, sinó per una idea abstracta i llunyana que tenia al cap sobre el tema.
El que era estrany, però, era que ell s'avorria quan llegia literatura, i es divertia molt en llegir llibres que a nivell teòric no ho eren.
Ara ja no llegeix res, perquè quan llegeix nimietats se sent culpable, i la literatura, en el fons, li sembla un rotllo, encara que no ho dirà mai.
Només esbufega, i de vegades parla d'algun llibre que va fullejar fa anys.
La darrera vegada que el veig veure, Joan em va dir que la realitat del país cada vegada li semblava més trista. Jo vaig riure, li vaig fer una foto amb el mòbil, i li la vaig ensenyar: açò és la realitat del país.
Ell no ho va entendre, i jo només tinc al cap una idea abstracta i llunyana sobre el tema.

La remor persisteix
encara sense mar,
se sent en el silenci
de fonemes en massa,
entre els arbres perduts,
a les fàbriques velles
que van quebrar també,
als pulmons destrossats
d'aquell treballador
que va passar la vida
empassant merda i sorra.

La remor persisteix
encara que fa anys
que Raimon ja no omple
de revolta els sonmriures.

(El vent encara canta:
te n'adones amic.)

Sóc Vicent Aguilella i faig 2n d'ESO

Sóc Vicent Aguilella i faig 2n d'ESO a l'IES Serrà d'Espadà d'Onda. Avui estic molt content perquè m'ha passat una cosa que no m'havia passat mai.
L'altre dia la professora de valencià ens va donar una poesia i una llista de paraules molt rares: metàfora, antítesi, paradoxa, metonímia, al·literació, anàfora, i altres que no recorde perquè he perdut el full. Es veu que havíem de trobar aquestes paraules tan estranyes al poema, que era molt complicat. Però jo sempre faig els deures, i eixa vesprada em vaig passar una hora llegint la poesia, i llegint el full de les paraules estranyes. Era molt difícil. Només vaig escriure que el tema era l'amor, perquè he observat que si li dic a la professora que el tema és l'amor a ella li sol semblar bé, en general. El full es veu que era una activitat de l'Ajuntament o una cosa així, perquè baix posava: Ajuntament d'Onda, amb la normalització lingüística . Aleshores vaig recordar que el pare sempre diu que els rètols dels carrers, dels guals, i les coses que són de l'Ajuntament, estan quasi sempre en castellà, o a vegades estan en bilingüe i la versió en valencià està en cursiva, que això el pare diu que ho fan perquè volen que els que llegim en valencià portem tots ulleres. Així que vaig pensar que això devia ser un recurs d'eixos i vaig acabar l'exercici.

Al sendemà vaig anar a classe i vaig corregir el poema. Li vaig dir a la professora que el tema era l'amor, però es veu que aquella vegada el poema anava sobre una guerra o no sé què. Després li vaig dir que això d'Ajuntament d'Onda amb la normalització lingüística devia ser una antítesi o una paradoxa, no n'estava massa segur. La professora em va mirar estranyada, així que li ho vaig explicar. Aleshores va riure i em va dir que a aquell recurs se li deia tenir molt poca vergonya, però que no formava part del poema.

Aquesta vesprada li he dit al pare que la professora no va aclarir el meu dubte, i que em va dir que se li deia tenir poca vergonya. El pare m'ha contestat que aquest és el recurs que més s'utilitza en el llenguatge de l'administració. Ha rigut i m'ha dit que ja ho entendré d'ací uns anys.
Per això estic tan content, perquè ho he entés, i em fa ràbia quan em diu això de ja ho entendràs, com si jo fóra tonto.
Després diuen que som els xiquets més burros d'europa, però jo a l'institut aprenc moltes coses.

El meu amic Vicente

Vicente és un xic alt i amb les cabells arrissats. El vaig conèixer a la facultat, l'últim any, i d'ençà quedem per a veure'ns dues vegades a l'any: al mes de juliol i al desembre. Sempre parlem de literatura. La darrera vegada ens vam estar molta estona parlant de l'últim llibre de Millàs, de Cien años de Soledad, i de Javier Cercas. Sobretot parla ell, que és un lector magnífic que exprimeix cada llibre que toca. A mi m'agrada perquè no tinc aquesta capacitat, i n'aprenc molt. La llàstima és que no puguem parlar de l'últim llibre d'Albert Sánchez Piñol, ni de les novel·les de Martí Domínguez, ni tampoc de l'estil de Mercè Rodoreda. Ho he intentat, però em diu que li costaria molt llegir en català. Que ho respecta i que li sembla molt bé que es promocione, i totes aquestes coses. Tampoc no l'ha parlat mai, encara que diu que no li importa que l'hi parlen, perquè no té manies ni problemes d'aquest tipus. Jo l'escolte, però la seua postura em sembla d'una radicalitat que no puc comprendre.
Encara que, ben mirat, el radical dec ser jo, perquè a mi m'ho han dit algunes vegades, i a ell no li ho dirà mai ningú.

Es Canar (Eivissa)

Es Canar és una platja d'Eivissa, situada al municipi de Santa Eulària, on els guiris prenen el sol i glopegen combinats a les terrasses. Si hi vas, t'hi trobes amb un fet ben curiós: tota la retolació de bars i d'hotels està escrita únicament en anglès. Una nit hi vaig estar en una d'aquestes terrasses. Era una nit de setembre d'aquestes en què l'aire corre suau, i els guiris canten als karaokes. La cambrera se'm va adreçar per veure què volia: Em pots portar un trina? --vaig dir--. What? -- em va respondre--. Li ho vaig dir en castellà, amb el mateix èxit; la cambrera tampoc no parlava castellà. Finalment, vaig beure coca-cola.
Aquesta anècdota l'he contada algunes voltes, i la gent se'n sorprèn, o s'indigna, o ambdues coses. Què és això? Com és possible que no estiga retolat en castellà, i que una cambrera no sàpiga parlar castellà?
El que no he contat mai són les vegades que he anat a un lloc on tot estava únicament retolat es castellà, i els cambrers només m'han atès en aquesta llengua. No ho he contat mai perquè aquest fet no escandalitzaria ningú.
I bé, ara aniria el meu discurs ideològic sobre la igualtat, sobre aquells que diuen que el català (valencià) està plenament normalitzat, etc. Però no el faré; em limitaré a dir: pobre Aracil.
Quin país.

La cacera del senyor Vermell

Era ben d'hora quan el senyor Vermell va agafar el fusell i una motxilla, i va marxar cap al camp de tir. Caçar era una afecció que tenia des de feia anys. Li agradava agafar el fusell i imaginar que era un heroi, que anava a salvar l'honor d'una dama, que anava a impartir justícia. Vermell sempre havia tingut molta imaginació. Caçar el rescabalava de la seua tasca diària com a progre de centre, i el feia sentir-se més realitzat com a persona.
Feia un bon dia i el camí fins al camp de tir se li va fer molt curt. Els hola Vermell i els com va els havia començat a escoltar abans de treure la primera cama del cotxe oficial. Hi havia molta gent: polítics de diferents partits (de dos), alts funcionaris de l'estat, terratinents diversos... Tenien poques coses en comú, però s'ho passaven bé. Jo ho veia, confòs entre les decenes de treballadors que ho envoltaven tot del major luxe que podria descriure. No parlaven de política. Segons vaig sentir dir a uns quants, no els interessava massa; militar en un partit o en un altre era un fet merament circunstancial. De negocis sí que en parlaren, perquè, a banda de rescabalar-se i trobar-se millor com a persones, aquesta era una de les finalitats de la trobada.
De sobte algú va donar l'ordre perquè començara la caça, i tots van eixir. El bosc, esglaiat, va treure llàgrimes d'impotència en conèixer els invasors, que no se'n van adonar. Jo ho observava des de la distància: el fusell, la panxa, les cametes corrent, el bosc, el matí, el senyor Vermell, els xofers que fumaven asseguts a terra. Era ben estrany.
Al cap d'una llarga estona es van cansar de la cacera.
En unes hores havien matat uns poquets animals i moltes plantes.
Després alguns es van emborratxar, uns altres van fer coses que jo creia que no es podien fer, i uns pocs se'n van anar a dormir. Però en aquestos temes no entraré, per la meua seguretat.
L'endemà, ben d'hora, van marxar, havien de seguir amb la seua feina; com diu aquella frase tan emblemàtica, "l'espectacle ha de continuar".
Avui, com que és diumenge, he comprat el diari. En sóc un fidel seguidor.

Recuerdo de Ibiza

A la meua àvia li agrada endreçar la casa als matins, i passar amb mi les tardes. Quan fa bon temps sempre sortim al porxo. Agafam dues cadiretes, fil, agulla, i un peluix que no m'agrada gens. Tanc els ulls i l'àvia intenta que m'assegui, però jo córrec. Hi fa olor de sol i de vent. La tarda passa de pressa, a la fi m’hi assec i parlam una estona. La meua àvia és molt vella i sap moltes històries. Llavors començ a notar fred. Sempre vull jugar amb el fil, encara que no el puc fer malbé perquè no el regalen. Els cotxes passen sovint perquè han construït una carretera al costat i a vegades l'àvia està contant-me una història i no la sent, i pensa que no m'interessa. Fa olor d' humit. Agafam les coses i marxam cap a dins. L'avi va morir fa uns anys. Visc a prop i a casa em trob sola. Al meu pis no puc sortir a la fresca, ni córrer, perquè la mare diu que molest els veïns. L'endemà fem el mateix, sortim al porxo: el fil, l'agulla, el peluix i aquella olor. D'aquí un temps no hi haurà casa, perquè es veu que allí no està bé que n'hi hagi, i hem d'aprofitar cada estona de sol i de vent.

Fa un any, mentre ens estàvem allí, vam veure un cotxe que passava devora ca nostra. Aixecava pols i pedres quan es va aturar. La meua àvia, esglaiada, em va fer entrar a casa per si ens venien a fer mal. En va sortir un home alt i somrient amb una càmera de fotos disposat a fer-nos-en una. ¿Puedo, puedo? La meua àvia li va dir que anava vestida de qualsevol manera, i que no, perquè no li agradava retratar-se, ni quan nosaltres li ho demanàvem el dia de Nadal, que sempre ens deia que per a recordar-la no ens farien falta fotos. D'ençà, això ens passa molts dies, sempre vénen amb la càmera per davant i un somriure, com si els féssim gràcia. A vegades es conformen amb retratar la casa, els agrada perquè és blanca i petita. Una tarda, fa uns mesos, un home li va demanar que digués algunes paraules, que volia sentir-la parlar. La meua àvia no va saber què dir i em va mirar i vaig encongir els muscles; li vaig proposar que li digués com feia el frit, que el turista quedaria molt content, i així ho va fer. Ara ja no sortim al porxo tant com abans.

Un altre dia hi va venir un home i, quan ja ens amagàvem, no sé què va dir que ens vam quedar. Sí que es retrataria, perquè deia que alguna cosa havia de fer, que li donarien uns diners que ajudarien molt quan es quedés sense casa. Des de llavors ha estat preparant-se: la falda més antiga, el mocador més polit, la millor brusa ...

Avui a l'escola hem anat d'excursió, ha sigut molt divertit, hem esmorzat en un bar amb boles de colors. Les mestres prenien cafè i nosaltres jugàvem. Un nen ha assenyalat una foto que hi havia penjada a la paret blanca del fons, i tots han rigut. He mirat i no m'ho creia. Era la foto de la meua àvia. La mestra els ha dit que no se'n riguessin, que això era una cosa típica. Volia dir que era la meua àvia però m'ha entrat vergonya. La vaig ajudar a vestir-se, però el color sípia l'hi han posat després.

En haver dinat he anat de pressa a veure-la. Estava a l'habitació. Tenia tota la roba escampada pel llit, i n'estava fent paquets; es veu que la volien per a fer una exposició i l'havia venuda. Portava uns texans blaus, antics. M'ha ensenyat unes figuretes de ceràmica que es veu que també se li assemblen força; quan ho he vist m'he emprenyat i he llençat la figureta a terra. No vol sortir a les fotos de Nadal i ara estarà pertot, en foto sípia i en ceràmica, en moltes parets blanques d'arreu del món, i molts boixos se'n riuran de la meua àvia i jo no vull que passi res de tot això.

Després m'he tranquil·litzat i hem sortit al porxo. L’àvia tenia un aspecte estrany amb aquells calçons. He agafat la figureta i me l’he mirada bé. Aleshores m'ha vingut al cap el frit i aquell turista, i li he dit a la majora si les paraules també les embolicarem i les vendrem com hem fet amb la roba. Ella se n’ha rigut. Quines coses dius. Però a mi no m’ha fet cap gràcia. Em fa ràbia quan fan això els adults.