Aquesta frase és l'únic que recorde de l'assignatura de Literatura Castellana de COU. Encara veig el paràgraf exacte: un full a la part de l'esquerra del llibre. Estava llegint sense massa interés un apartat sobre la poesia de Vicente Aleixandre, es van obrir les cometes, i el poeta va dir aquesta frase. Jo me la vaig apuntar a un paper que, a diferència dels altres papers on apuntava coses, no vaig perdre mai. Després vaig obrir el Llibre de meravelles d'Estellés i la vaig col·locar a la primera pàgina del llibre, a sota en vaig posar l'autor.
No va ser fins uns anys més tard que em vaig adonar que el que Aleixandre havia volgut dir no tenia res a veure amb el que jo havia entés en aquell moment. Amb la poesia com a arma de la revolta. Amb tot d'idees al voltant d'aquest tema que es barrejaven en un no-sentit que n'arribava a tindre per a mi, en un conjunt heterogeni de principis irrenunciables i veritats més o menys absolutes. Tenia a veure amb el concepte de la poesia pura, que aleshores era impossible que haguera pogut entendre (tampoc m'interessava), i ara segurament encara no entenc.
Des de llavors cada vegada que mire el llibre m'avergonyisc de la meua ignorància. Des de llavors, i fins avui.
Aquest matí he obert el llibre d'Estellés i he pensat si, per què no, aquell dia vaig estar encertat.
dilluns, 8 de desembre del 2008
dijous, 12 de juny del 2008
Quina avinentesa perquè es repensi el món
Hi ha un poema de Carner que es diu Boira. El món, un matí, s'alça cobert de blanc. Primer, només una mica; després, a poc a poc, desapareix del tot, es fa invisible, inexistent.
Llavors el poeta pensa que és una ocasió única per a canviar-lo, perquè quan torne a aparéixer ho faça abillat amb una mica de justícia, amb una mica de sentit. Fins ara anava pel carrer amb una camisa d'or i nuet per baix. I la gent no es girava, ni deia: se li veu la xufa. Ni el tancaven a la presó per escàndol públic, ni res de res. I tot era normal encara que ell feia coses molt estranyes i matava molta gent. Me n'he anat del poema, que arriba al clímax en aquesta frase: Quina avinentesa perquè es repensi el món.
Llavors el poeta pensa que és una ocasió única per a canviar-lo, perquè quan torne a aparéixer ho faça abillat amb una mica de justícia, amb una mica de sentit. Fins ara anava pel carrer amb una camisa d'or i nuet per baix. I la gent no es girava, ni deia: se li veu la xufa. Ni el tancaven a la presó per escàndol públic, ni res de res. I tot era normal encara que ell feia coses molt estranyes i matava molta gent. Me n'he anat del poema, que arriba al clímax en aquesta frase: Quina avinentesa perquè es repensi el món.
dilluns, 28 d’abril del 2008
Transformar cadires en lloros
Venia a casa sovint. Era un personatge estrany. Parlava de coses absurdes, es muntava teories inversemblants i a vegades jo m’emprenyava i ell s’esvaïa durant dies, setmanes o mesos. Però després tornava. Al cap dels mesos em vaig assabentar que era una persona important, tenia un “càrrec”, així que vaig pensar que després de la darrera disputa no el veuria més, però anava enganyat.
Un dia, va tornar, estava igual de tronat com sempre. El primer que em va dir va ser que podia transformar una cadira en un lloro, i que volia que jo fóra dels primers en saber-ho, per la nostra amistat. Jo li vaig dir que no estava per aquelles ximpleries, però ell hi va insistir i va contestar que ja ho veuria, que transformaria totes les cadires en lloros. I va assenyalar la cadira i va dir lloro, lloro, lloro, lloro, i la va tornar a assenyalar, i una altra vegada, i així molta estona: lloro, lloro, lloro, lloro, lloro...
I se’n va anar, i jo em vaig quedar allí pensant que el meu amic havia embogit, encara que sempre ho havia estat una mica, de boig. I després d’això el vaig veure més vegades i sempre deia lloro, lloro, lloro, lloro. I va eixir per la televisió i tot i deia lloro, lloro, i assenyalava les cadires i els deia lloros, i així molt de temps. A molts llocs.
Però les cadires no es transformaven perquè era impossibl; tanmateix ell semblava que no ho volia veure i es passava el dia dient lloro, i fent campanya pertot.
Un dia, el meu amic va venir a visitar-me i em va dir que ja havia començat. A una botiga de mobles anunciaven que es venien taules i lloros. I jo li vaig dir que no m’ho creia. Però era veritat. I cada volta més botigues, i més presentadors de televisió, i més gent de tota mena deia lloro en compte de cadira. I llavors el meu amic va tornar a ma casa i em va dir que ho havia aconseguit: havia convertit les cadires en lloros. Jo li vaig dir que les cadires seguien sent cadires i no lloros, encara que realment el meu amic tenia molta raó.
Ara escric açò perquè aquest matí m’he sorprés a mi mateix dient-li al meu fill que no es pujarà dret al lloro, que podia prendre mal. I estic una mica preocupat.
Un dia, va tornar, estava igual de tronat com sempre. El primer que em va dir va ser que podia transformar una cadira en un lloro, i que volia que jo fóra dels primers en saber-ho, per la nostra amistat. Jo li vaig dir que no estava per aquelles ximpleries, però ell hi va insistir i va contestar que ja ho veuria, que transformaria totes les cadires en lloros. I va assenyalar la cadira i va dir lloro, lloro, lloro, lloro, i la va tornar a assenyalar, i una altra vegada, i així molta estona: lloro, lloro, lloro, lloro, lloro...
I se’n va anar, i jo em vaig quedar allí pensant que el meu amic havia embogit, encara que sempre ho havia estat una mica, de boig. I després d’això el vaig veure més vegades i sempre deia lloro, lloro, lloro, lloro. I va eixir per la televisió i tot i deia lloro, lloro, i assenyalava les cadires i els deia lloros, i així molt de temps. A molts llocs.
Però les cadires no es transformaven perquè era impossibl; tanmateix ell semblava que no ho volia veure i es passava el dia dient lloro, i fent campanya pertot.
Un dia, el meu amic va venir a visitar-me i em va dir que ja havia començat. A una botiga de mobles anunciaven que es venien taules i lloros. I jo li vaig dir que no m’ho creia. Però era veritat. I cada volta més botigues, i més presentadors de televisió, i més gent de tota mena deia lloro en compte de cadira. I llavors el meu amic va tornar a ma casa i em va dir que ho havia aconseguit: havia convertit les cadires en lloros. Jo li vaig dir que les cadires seguien sent cadires i no lloros, encara que realment el meu amic tenia molta raó.
Ara escric açò perquè aquest matí m’he sorprés a mi mateix dient-li al meu fill que no es pujarà dret al lloro, que podia prendre mal. I estic una mica preocupat.
dijous, 10 d’abril del 2008
Ma casa
Ma casa és blanca, té un balcó al primer pis, i una petita finestra a la cambra, des d’on m’agrada veure el carrer. De xicotet em semblaven dos carrers diferents: el del balcó i el de dalt. Sempre preferia pujar-hi perquè podia observar algunes coses sense ser vist, i perquè allí guardava els joguets. Era divertit.
Ara hi puge perquè des del balcó no veig ningú. El carrer està buit; no tenim veïns. Les façanes encara hi són, protegides per llei, perquè el nucli antic fou declarat bé d’interés cultural; la vida no, es va escapar un dia qualsevol, no sabem per què. Ma mare ho va dir a taula, a l’hora de dinar, però no li vam donar importància.
Des de la cambra sí que els veig, i per això hi puge sovint. Només queden els morts, que en són molts, i estan més morts que abans. Ixen a vegades a prendre la fresca, a contar-se històries, a recordar antigues mentides. Segueixen el camí de les llambordes tristes, de les parets cansades i dels carrers sense esperança.
Un dia van veure esborrat el nom del carrer, el nom del poble. Un dia van veure el poble mort i soterrat. I van decidir eixir a manifestar-se, o a estirar les cames, o no sé. Jo els veig però no ho puc dir a ningú. M’amague i els mire des de la finestra de la cambra. A vegades pugen i em conten coses. A la fi t’hi aveses. És com tot.
Ara hi puge perquè des del balcó no veig ningú. El carrer està buit; no tenim veïns. Les façanes encara hi són, protegides per llei, perquè el nucli antic fou declarat bé d’interés cultural; la vida no, es va escapar un dia qualsevol, no sabem per què. Ma mare ho va dir a taula, a l’hora de dinar, però no li vam donar importància.
Des de la cambra sí que els veig, i per això hi puge sovint. Només queden els morts, que en són molts, i estan més morts que abans. Ixen a vegades a prendre la fresca, a contar-se històries, a recordar antigues mentides. Segueixen el camí de les llambordes tristes, de les parets cansades i dels carrers sense esperança.
Un dia van veure esborrat el nom del carrer, el nom del poble. Un dia van veure el poble mort i soterrat. I van decidir eixir a manifestar-se, o a estirar les cames, o no sé. Jo els veig però no ho puc dir a ningú. M’amague i els mire des de la finestra de la cambra. A vegades pugen i em conten coses. A la fi t’hi aveses. És com tot.
La puta vella
Li haguera agradat tenir ulls i paraules. O no posseir aquella ànima que no li pertocava i que ara la colpia per dintre, que no estava recollida en cap paper, que no tenia pàtria ni bandera.
Recordava els anys de barata prostitució. Les figures esvèltiques d’anunci televisiu que la penetraven, sovint fent-li molt de mal; i els altres, els que s’endinsaven suaument, a poc a poc, acaronant-la mentre ella anava posant-se més i més calenta, però que igualment marxaven de sobte entre el bleix dels seus fluids i el so d’un timbre maleït.
A vegades li feia llàstima, però era el seu treball, i aquells, només efímers objectes d’un desig casual.
Però aquell matí tot va ser diferent, s’hi va submergir d’una manera especial, màgica, amb una dolçor amb què mai no li ho havien fet abans. Haguera restat així per sempre. I ara més que mai es planyia de no tenir llavis, ni ulls, ni paraules. El va mantenir allí. El timbre havia emmudit amb el so d’un amor impossible. No el soltaria.
A la taula esperaven els xiquets, i els pares que ja no es parlaven ni es miraven. El pare es va alçar, va forçar la vella torradora i li va traure l’estimat de les entranyes. Ara l’untarien amb melmelada i se l’engolirien. Perquè ella no tenia cap dret, malgrat posseir les paraules engabiades i una ànima absurda castigada pel desig i per l’amor que aquell matí la colpia per dintre. No tenia papers ni banderes. No existia. L’havien obligada a viure com una puta vella. Una puta vella colpida per l’absurd.
I ara se’l mirava, amb els ulls nascuts de la impotència, mentre les llàgrimes impossibles vessaven sobre la indecència del destí.
- Pare, s’ha trencat la torradora.
El pare, sense ànima ni paraules, va seguir menjant.
Recordava els anys de barata prostitució. Les figures esvèltiques d’anunci televisiu que la penetraven, sovint fent-li molt de mal; i els altres, els que s’endinsaven suaument, a poc a poc, acaronant-la mentre ella anava posant-se més i més calenta, però que igualment marxaven de sobte entre el bleix dels seus fluids i el so d’un timbre maleït.
A vegades li feia llàstima, però era el seu treball, i aquells, només efímers objectes d’un desig casual.
Però aquell matí tot va ser diferent, s’hi va submergir d’una manera especial, màgica, amb una dolçor amb què mai no li ho havien fet abans. Haguera restat així per sempre. I ara més que mai es planyia de no tenir llavis, ni ulls, ni paraules. El va mantenir allí. El timbre havia emmudit amb el so d’un amor impossible. No el soltaria.
A la taula esperaven els xiquets, i els pares que ja no es parlaven ni es miraven. El pare es va alçar, va forçar la vella torradora i li va traure l’estimat de les entranyes. Ara l’untarien amb melmelada i se l’engolirien. Perquè ella no tenia cap dret, malgrat posseir les paraules engabiades i una ànima absurda castigada pel desig i per l’amor que aquell matí la colpia per dintre. No tenia papers ni banderes. No existia. L’havien obligada a viure com una puta vella. Una puta vella colpida per l’absurd.
I ara se’l mirava, amb els ulls nascuts de la impotència, mentre les llàgrimes impossibles vessaven sobre la indecència del destí.
- Pare, s’ha trencat la torradora.
El pare, sense ànima ni paraules, va seguir menjant.
divendres, 28 de març del 2008
Miquel Martí i Pol
L'Elionor tenia
catorze anys i tres hores
quan va posar-se a treballar.
Aquestes coses queden
enregistrades a la sang per sempre.
Duia trenes encara
i deia: "sí, senyor" i "bones tardes".
La gent se l'estimava,
l’Elionor, tan tendra,
i ella cantava mentre
feia córrer l'escombra.
Els anys, però, a dins la fàbrica
es dilueixen en l'opaca
grisor de les finestres,
i al cap de poc l'Elionor no hauria
pas sabut dir d'on li venien
les ganes de plorar
ni aquella irreprimible
sensació de solitud.
Les dones deien que el que li passava
era que es feia gran i que aquells mals
es curaven casant-se i tenint criatures.
L'Elionor, d'acord amb la molt sàvia
predicció de les dones,
va créixer, es va casar i va tenir fills.
El gran, que era una noia,
feia tot just tres hores
que havia complert els catorze anys
quan va posar-se a treballar.
Encara duia trenes
i deia: "sí, senyor", i "bones tardes".
L'Elionor tenia
catorze anys i tres hores
quan va posar-se a treballar.
Aquestes coses queden
enregistrades a la sang per sempre.
Duia trenes encara
i deia: "sí, senyor" i "bones tardes".
La gent se l'estimava,
l’Elionor, tan tendra,
i ella cantava mentre
feia córrer l'escombra.
Els anys, però, a dins la fàbrica
es dilueixen en l'opaca
grisor de les finestres,
i al cap de poc l'Elionor no hauria
pas sabut dir d'on li venien
les ganes de plorar
ni aquella irreprimible
sensació de solitud.
Les dones deien que el que li passava
era que es feia gran i que aquells mals
es curaven casant-se i tenint criatures.
L'Elionor, d'acord amb la molt sàvia
predicció de les dones,
va créixer, es va casar i va tenir fills.
El gran, que era una noia,
feia tot just tres hores
que havia complert els catorze anys
quan va posar-se a treballar.
Encara duia trenes
i deia: "sí, senyor", i "bones tardes".
Subscriure's a:
Missatges (Atom)
