Transformar cadires en lloros

Venia a casa sovint. Era un personatge estrany. Parlava de coses absurdes, es muntava teories inversemblants i a vegades jo m’emprenyava i ell s’esvaïa durant dies, setmanes o mesos. Però després tornava. Al cap dels mesos em vaig assabentar que era una persona important, tenia un “càrrec”, així que vaig pensar que després de la darrera disputa no el veuria més, però anava enganyat.
Un dia, va tornar, estava igual de tronat com sempre. El primer que em va dir va ser que podia transformar una cadira en un lloro, i que volia que jo fóra dels primers en saber-ho, per la nostra amistat. Jo li vaig dir que no estava per aquelles ximpleries, però ell hi va insistir i va contestar que ja ho veuria, que transformaria totes les cadires en lloros. I va assenyalar la cadira i va dir lloro, lloro, lloro, lloro, i la va tornar a assenyalar, i una altra vegada, i així molta estona: lloro, lloro, lloro, lloro, lloro...
I se’n va anar, i jo em vaig quedar allí pensant que el meu amic havia embogit, encara que sempre ho havia estat una mica, de boig. I després d’això el vaig veure més vegades i sempre deia lloro, lloro, lloro, lloro. I va eixir per la televisió i tot i deia lloro, lloro, i assenyalava les cadires i els deia lloros, i així molt de temps. A molts llocs.
Però les cadires no es transformaven perquè era impossibl; tanmateix ell semblava que no ho volia veure i es passava el dia dient lloro, i fent campanya pertot.
Un dia, el meu amic va venir a visitar-me i em va dir que ja havia començat. A una botiga de mobles anunciaven que es venien taules i lloros. I jo li vaig dir que no m’ho creia. Però era veritat. I cada volta més botigues, i més presentadors de televisió, i més gent de tota mena deia lloro en compte de cadira. I llavors el meu amic va tornar a ma casa i em va dir que ho havia aconseguit: havia convertit les cadires en lloros. Jo li vaig dir que les cadires seguien sent cadires i no lloros, encara que realment el meu amic tenia molta raó.
Ara escric açò perquè aquest matí m’he sorprés a mi mateix dient-li al meu fill que no es pujarà dret al lloro, que podia prendre mal. I estic una mica preocupat.

Ma casa

Ma casa és blanca, té un balcó al primer pis, i una petita finestra a la cambra, des d’on m’agrada veure el carrer. De xicotet em semblaven dos carrers diferents: el del balcó i el de dalt. Sempre preferia pujar-hi perquè podia observar algunes coses sense ser vist, i perquè allí guardava els joguets. Era divertit.
Ara hi puge perquè des del balcó no veig ningú. El carrer està buit; no tenim veïns. Les façanes encara hi són, protegides per llei, perquè el nucli antic fou declarat bé d’interés cultural; la vida no, es va escapar un dia qualsevol, no sabem per què. Ma mare ho va dir a taula, a l’hora de dinar, però no li vam donar importància.
Des de la cambra sí que els veig, i per això hi puge sovint. Només queden els morts, que en són molts, i estan més morts que abans. Ixen a vegades a prendre la fresca, a contar-se històries, a recordar antigues mentides. Segueixen el camí de les llambordes tristes, de les parets cansades i dels carrers sense esperança.
Un dia van veure esborrat el nom del carrer, el nom del poble. Un dia van veure el poble mort i soterrat. I van decidir eixir a manifestar-se, o a estirar les cames, o no sé. Jo els veig però no ho puc dir a ningú. M’amague i els mire des de la finestra de la cambra. A vegades pugen i em conten coses. A la fi t’hi aveses. És com tot.

La puta vella

Li haguera agradat tenir ulls i paraules. O no posseir aquella ànima que no li pertocava i que ara la colpia per dintre, que no estava recollida en cap paper, que no tenia pàtria ni bandera.
Recordava els anys de barata prostitució. Les figures esvèltiques d’anunci televisiu que la penetraven, sovint fent-li molt de mal; i els altres, els que s’endinsaven suaument, a poc a poc, acaronant-la mentre ella anava posant-se més i més calenta, però que igualment marxaven de sobte entre el bleix dels seus fluids i el so d’un timbre maleït.
A vegades li feia llàstima, però era el seu treball, i aquells, només efímers objectes d’un desig casual.
Però aquell matí tot va ser diferent, s’hi va submergir d’una manera especial, màgica, amb una dolçor amb què mai no li ho havien fet abans. Haguera restat així per sempre. I ara més que mai es planyia de no tenir llavis, ni ulls, ni paraules. El va mantenir allí. El timbre havia emmudit amb el so d’un amor impossible. No el soltaria.
A la taula esperaven els xiquets, i els pares que ja no es parlaven ni es miraven. El pare es va alçar, va forçar la vella torradora i li va traure l’estimat de les entranyes. Ara l’untarien amb melmelada i se l’engolirien. Perquè ella no tenia cap dret, malgrat posseir les paraules engabiades i una ànima absurda castigada pel desig i per l’amor que aquell matí la colpia per dintre. No tenia papers ni banderes. No existia. L’havien obligada a viure com una puta vella. Una puta vella colpida per l’absurd.
I ara se’l mirava, amb els ulls nascuts de la impotència, mentre les llàgrimes impossibles vessaven sobre la indecència del destí.
- Pare, s’ha trencat la torradora.
El pare, sense ànima ni paraules, va seguir menjant.