Era ben d'hora quan el senyor Vermell va agafar el fusell i una motxilla, i va marxar cap al camp de tir. Caçar era una afecció que tenia des de feia anys. Li agradava agafar el fusell i imaginar que era un heroi, que anava a salvar l'honor d'una dama, que anava a impartir justícia. Vermell sempre havia tingut molta imaginació. Caçar el rescabalava de la seua tasca diària com a progre de centre, i el feia sentir-se més realitzat com a persona.
Feia un bon dia i el camí fins al camp de tir se li va fer molt curt. Els hola Vermell i els com va els havia començat a escoltar abans de treure la primera cama del cotxe oficial. Hi havia molta gent: polítics de diferents partits (de dos), alts funcionaris de l'estat, terratinents diversos... Tenien poques coses en comú, però s'ho passaven bé. Jo ho veia, confòs entre les decenes de treballadors que ho envoltaven tot del major luxe que podria descriure. No parlaven de política. Segons vaig sentir dir a uns quants, no els interessava massa; militar en un partit o en un altre era un fet merament circunstancial. De negocis sí que en parlaren, perquè, a banda de rescabalar-se i trobar-se millor com a persones, aquesta era una de les finalitats de la trobada.
De sobte algú va donar l'ordre perquè començara la caça, i tots van eixir. El bosc, esglaiat, va treure llàgrimes d'impotència en conèixer els invasors, que no se'n van adonar. Jo ho observava des de la distància: el fusell, la panxa, les cametes corrent, el bosc, el matí, el senyor Vermell, els xofers que fumaven asseguts a terra. Era ben estrany.
Al cap d'una llarga estona es van cansar de la cacera.
En unes hores havien matat uns poquets animals i moltes plantes.
Després alguns es van emborratxar, uns altres van fer coses que jo creia que no es podien fer, i uns pocs se'n van anar a dormir. Però en aquestos temes no entraré, per la meua seguretat.
L'endemà, ben d'hora, van marxar, havien de seguir amb la seua feina; com diu aquella frase tan emblemàtica, "l'espectacle ha de continuar".
Avui, com que és diumenge, he comprat el diari. En sóc un fidel seguidor.
Feia un bon dia i el camí fins al camp de tir se li va fer molt curt. Els hola Vermell i els com va els havia començat a escoltar abans de treure la primera cama del cotxe oficial. Hi havia molta gent: polítics de diferents partits (de dos), alts funcionaris de l'estat, terratinents diversos... Tenien poques coses en comú, però s'ho passaven bé. Jo ho veia, confòs entre les decenes de treballadors que ho envoltaven tot del major luxe que podria descriure. No parlaven de política. Segons vaig sentir dir a uns quants, no els interessava massa; militar en un partit o en un altre era un fet merament circunstancial. De negocis sí que en parlaren, perquè, a banda de rescabalar-se i trobar-se millor com a persones, aquesta era una de les finalitats de la trobada.
De sobte algú va donar l'ordre perquè començara la caça, i tots van eixir. El bosc, esglaiat, va treure llàgrimes d'impotència en conèixer els invasors, que no se'n van adonar. Jo ho observava des de la distància: el fusell, la panxa, les cametes corrent, el bosc, el matí, el senyor Vermell, els xofers que fumaven asseguts a terra. Era ben estrany.
Al cap d'una llarga estona es van cansar de la cacera.
En unes hores havien matat uns poquets animals i moltes plantes.
Després alguns es van emborratxar, uns altres van fer coses que jo creia que no es podien fer, i uns pocs se'n van anar a dormir. Però en aquestos temes no entraré, per la meua seguretat.
L'endemà, ben d'hora, van marxar, havien de seguir amb la seua feina; com diu aquella frase tan emblemàtica, "l'espectacle ha de continuar".
Avui, com que és diumenge, he comprat el diari. En sóc un fidel seguidor.
1 comentari:
Un tema molt d'actualitat este de la cacera. Pobre sinyo Vermell :-P
Publica un comentari a l'entrada