“sense perjuí del que disposa l'annex del Reial Decret 1954/1994, de 30 de setembre”

Amb aquesta frase la Generalitat s'estalviarà sumar més diners als ja 16.000 euros que porta gastats en judicis que perd sistemàticament. Amb aquestes paraules la llicenciatura de Filologia Catalana compta com a requisit lingüístic. A la convocatòria d'oposicions d'enguany es té en compte la Llicenciatura en Folologia Valenciana (que fa 16 anys que no existeix) i, en lloc del punt i final, trobem, al costat, aquesta frase “sense perjuí del que disposa l'annex del Reial Decret 1954/1994, de 30 de setembre”, que diu que els estudis d'aquesta especialitat queden inclosos, des d'aquesta data, dins la Llicenciatura en Filologia Catalana. No és nova aquesta manera d'actuar, de silenciar la veritat o, almenys, amagar-la, perquè no es veja.
Abans el sintagma Filologia catalana tenia un altre nom: equivalent, posat al costat de la carrera inexistent de Filologia Valenciana. Quan aquesta paraula va desaparèixer, va passar una altra cosa estranya: als diaris els del PP deien que no la reconeixerien mai (el catalàn nunca entrará en la comunidad, va dir González Pons) però a la conselleria de cultura, si anaves amb el títol de catalana et donaven el superior de la Junta Qualificadora. Per què? Però açò tampoc no acaba ací. Si agafes el noms dels temes de les oposicions a professor de valencià, veus que el temari també està codificat. Hi ha un tema dels dialectes de la llengua, i després un tema dels subdialectes valencians. De quins dialectes parla el primer tema? També hi ha temes de literatura en què apareixen els noms dels escriptors valencians, i altres temes de literatura en què no apareixen noms, perquè en aquell moviment no n'hi ha d'escriptors valencians. El noucentisme, el modernisme, les avantguardes... als temes de les Illes o de Catalunya et diu els noms dels escriptors de què has de parlar: Jacint Verdaguer, Àngel Guimerà, Eugeni d'Ors. Al temari de València, tot està construït de tal manera que els únics que sabem que és un temari de Llengua i literatura catalana, som els que ens hi presentem. I és difícil, 71 temes de català en què aconsegueixen les perífrasis i les el·lipsis necessàries per a no dir cap paraula prohibida.
Per sort, ara tenim l'AVL, que defensa clarament la unitat de la llengua amb aquestes paraules «El valencià, idioma històric i propi de la Comunitat Valenciana, forma part del sistema lingüístic que els corresponents Estatuts d’Autonomia dels territoris hispànics de l’antiga Corona d’Aragó reconeixen com a llengua pròpia.» meravellós, perquè una llengua és un sistema lingüístic, però això tot el món no ho sap, ho aquesta era la seua esperança en enrevessar-ho tot d'aquesta manera.
Una altra cosa que fa l'AVL és intentar acostar l'estàndard al col·loquial genuí valencià. Per això, ara, hàbits totalment consolidat pels que tenim algun interés a escriure en valencià, ens els canvien per altres formes més genuïnes. El que no sé és que faran quan no existisca cap oral, que és, al cap i a la fi, l'objectiu que es persegueix amb tot açò i amb tantes altres polítiques que van en el mateix sentit des de tots els àmbits.
Aquesta és la trista realitat, fruit d'una estratègia (perquè tan burros no poden ser) per fer desaparèixer una cultura i un país.
(En aquest espai acabe d'esborrar unes línies incendiàries de què segur que me n'hauria apenedit)
No sé si cada agressió mereix una resposta, però en aquest cas n'estic segur. És hora d'actuar.
O ara, o mai (literalment).

Adéu, Avui

L'altre dia vaig passar les teues pàgines sense saber que era la darrera vegada que podria acaronar-te, que no tornaria a olorar l'aroma de les teues lletres, els articles d'opinió, sempre idèntics, que quasi mai acabava de llegir, el rerefons de lluita indefinida. L'altre dia et vaig llegir massa de pressa, et creia fàcil: anar al quiosc, pagar 1'2, i prou. Ara ja no, ara et presentes inabastable, des d'una Catalunya llunyana. Queda internet, però no és el mateix. Dis-me romàntic. A classe ja només podré dur un diari: la traducció d'El Periódico, que fa olor de rosa i de puny tancat, i és massa gran.
Te'n vas perquè no t'hem estimat prou, perquè venies i tornaves i ningú no et comprava. Ningú no ha entés la importància que pot tenir un diari, o potser sí que ho han entés i per això no en tenim cap.
Però hi ha una altra veritat. Tu tampoc no ens has estimat, ni a valencians ni a illencs; mai no ens has contat res del que ens passava, no has estat present a les nostres ciutats, no ens has sentit com a part de tu mateix. Ara, però, no és moment de planys, només de comiats. Adéu avui.
(Si retiren la distribució d'El Periódico, m'agradaria saber-ho amb una mica d'antelació, així podria comprar-ne uns quants, plastificar-los, i diria als alumnes que ací, fa temps, encara que no es fera cap diari en català, els podíem comprar)

Corder es el cerdo pero en catalán

Quan aquella xiqueta de mirada viva i ferros a les dents va dir això, la classe de d'ESO no havia fet més que començar. Un altre company li va respondre que no: el corder es un animá con molto pel que hay en el prado. Ara jo dubtava, no sabia què fer; tenia moltes ganes de riure. Si hagueren llegit xai, o anyell, haguera resultat normal que hagueren dit barbaritats, perquè són molt participatius i no tenen vergonya, dos virtuts molt importants a la vida. Vam seguir la classe. El tema eren els dialectes catalans (oriental i occidental) i, després d'una breu explicació basada en la comparació entre els dos únics parlants de català de la classe: un xiquet, català oriental, i jo, català occidental, vaig repartir uns textets molt breus dels diferents dialectes. Jo els preguntava a cada text a quin dialecte pertanyia: a l'occidental o a l'oriental. Després els diria la zona exacta i ho miraríem al mapa. A ells, com que tots els fragments els semblaven tan estranys, deien a tots que era mallorquí, perquè els mallorquins parlen molt raro. I, a més, ho fan a propòsit. Sí, perquè no es conformen a parlar català, damunt han de pronunciar les paraules que semblen animals. Un company va teoritzar sobre aquesta idea i va insistir a dir que ho fan a propòsit, perquè clar, si volgueren podrien parlar normal. Jo, en aquest moment, ja no podia romandre callat, així que em vaig veure forçat a amollar-los la típica explicació que saps que no valdrà per a res però l'has de fer. Per últim, i com que el nivell de la classe havia estat pràcticament insuperable, vam posar dos cançonetes. D'obrint pas (lluitar, crear...) em van dir que eren mallorquins perquè no ho acabaven d'entendre. En canvi, Antònia Font els van semblar de Barcelona, perquè són raros però d'una altra manera, amb més mala llet i a més volen imposar una llengua que m'ho ha dit mon pare.
En aquest punt, però, es van divertir perquè Obrint Pas i Antònia Font els solen fer gràcia. Van ballar un poquet mentre escoltaven la cançó, van intentar cantar algun trosset, van riure...
I jo me'n vaig anar content perquè, en definitiva, el més important és ser feliç.