Aquesta frase és l'únic que recorde de l'assignatura de Literatura Castellana de COU. Encara veig el paràgraf exacte: un full a la part de l'esquerra del llibre. Estava llegint sense massa interés un apartat sobre la poesia de Vicente Aleixandre, es van obrir les cometes, i el poeta va dir aquesta frase. Jo me la vaig apuntar a un paper que, a diferència dels altres papers on apuntava coses, no vaig perdre mai. Després vaig obrir el Llibre de meravelles d'Estellés i la vaig col·locar a la primera pàgina del llibre, a sota en vaig posar l'autor.
No va ser fins uns anys més tard que em vaig adonar que el que Aleixandre havia volgut dir no tenia res a veure amb el que jo havia entés en aquell moment. Amb la poesia com a arma de la revolta. Amb tot d'idees al voltant d'aquest tema que es barrejaven en un no-sentit que n'arribava a tindre per a mi, en un conjunt heterogeni de principis irrenunciables i veritats més o menys absolutes. Tenia a veure amb el concepte de la poesia pura, que aleshores era impossible que haguera pogut entendre (tampoc m'interessava), i ara segurament encara no entenc.
Des de llavors cada vegada que mire el llibre m'avergonyisc de la meua ignorància. Des de llavors, i fins avui.
Aquest matí he obert el llibre d'Estellés i he pensat si, per què no, aquell dia vaig estar encertat.
dilluns, 8 de desembre del 2008
Subscriure's a:
Missatges (Atom)
