La cacera del senyor Vermell

Era ben d'hora quan el senyor Vermell va agafar el fusell i una motxilla, i va marxar cap al camp de tir. Caçar era una afecció que tenia des de feia anys. Li agradava agafar el fusell i imaginar que era un heroi, que anava a salvar l'honor d'una dama, que anava a impartir justícia. Vermell sempre havia tingut molta imaginació. Caçar el rescabalava de la seua tasca diària com a progre de centre, i el feia sentir-se més realitzat com a persona.
Feia un bon dia i el camí fins al camp de tir se li va fer molt curt. Els hola Vermell i els com va els havia començat a escoltar abans de treure la primera cama del cotxe oficial. Hi havia molta gent: polítics de diferents partits (de dos), alts funcionaris de l'estat, terratinents diversos... Tenien poques coses en comú, però s'ho passaven bé. Jo ho veia, confòs entre les decenes de treballadors que ho envoltaven tot del major luxe que podria descriure. No parlaven de política. Segons vaig sentir dir a uns quants, no els interessava massa; militar en un partit o en un altre era un fet merament circunstancial. De negocis sí que en parlaren, perquè, a banda de rescabalar-se i trobar-se millor com a persones, aquesta era una de les finalitats de la trobada.
De sobte algú va donar l'ordre perquè començara la caça, i tots van eixir. El bosc, esglaiat, va treure llàgrimes d'impotència en conèixer els invasors, que no se'n van adonar. Jo ho observava des de la distància: el fusell, la panxa, les cametes corrent, el bosc, el matí, el senyor Vermell, els xofers que fumaven asseguts a terra. Era ben estrany.
Al cap d'una llarga estona es van cansar de la cacera.
En unes hores havien matat uns poquets animals i moltes plantes.
Després alguns es van emborratxar, uns altres van fer coses que jo creia que no es podien fer, i uns pocs se'n van anar a dormir. Però en aquestos temes no entraré, per la meua seguretat.
L'endemà, ben d'hora, van marxar, havien de seguir amb la seua feina; com diu aquella frase tan emblemàtica, "l'espectacle ha de continuar".
Avui, com que és diumenge, he comprat el diari. En sóc un fidel seguidor.

Recuerdo de Ibiza

A la meua àvia li agrada endreçar la casa als matins, i passar amb mi les tardes. Quan fa bon temps sempre sortim al porxo. Agafam dues cadiretes, fil, agulla, i un peluix que no m'agrada gens. Tanc els ulls i l'àvia intenta que m'assegui, però jo córrec. Hi fa olor de sol i de vent. La tarda passa de pressa, a la fi m’hi assec i parlam una estona. La meua àvia és molt vella i sap moltes històries. Llavors començ a notar fred. Sempre vull jugar amb el fil, encara que no el puc fer malbé perquè no el regalen. Els cotxes passen sovint perquè han construït una carretera al costat i a vegades l'àvia està contant-me una història i no la sent, i pensa que no m'interessa. Fa olor d' humit. Agafam les coses i marxam cap a dins. L'avi va morir fa uns anys. Visc a prop i a casa em trob sola. Al meu pis no puc sortir a la fresca, ni córrer, perquè la mare diu que molest els veïns. L'endemà fem el mateix, sortim al porxo: el fil, l'agulla, el peluix i aquella olor. D'aquí un temps no hi haurà casa, perquè es veu que allí no està bé que n'hi hagi, i hem d'aprofitar cada estona de sol i de vent.

Fa un any, mentre ens estàvem allí, vam veure un cotxe que passava devora ca nostra. Aixecava pols i pedres quan es va aturar. La meua àvia, esglaiada, em va fer entrar a casa per si ens venien a fer mal. En va sortir un home alt i somrient amb una càmera de fotos disposat a fer-nos-en una. ¿Puedo, puedo? La meua àvia li va dir que anava vestida de qualsevol manera, i que no, perquè no li agradava retratar-se, ni quan nosaltres li ho demanàvem el dia de Nadal, que sempre ens deia que per a recordar-la no ens farien falta fotos. D'ençà, això ens passa molts dies, sempre vénen amb la càmera per davant i un somriure, com si els féssim gràcia. A vegades es conformen amb retratar la casa, els agrada perquè és blanca i petita. Una tarda, fa uns mesos, un home li va demanar que digués algunes paraules, que volia sentir-la parlar. La meua àvia no va saber què dir i em va mirar i vaig encongir els muscles; li vaig proposar que li digués com feia el frit, que el turista quedaria molt content, i així ho va fer. Ara ja no sortim al porxo tant com abans.

Un altre dia hi va venir un home i, quan ja ens amagàvem, no sé què va dir que ens vam quedar. Sí que es retrataria, perquè deia que alguna cosa havia de fer, que li donarien uns diners que ajudarien molt quan es quedés sense casa. Des de llavors ha estat preparant-se: la falda més antiga, el mocador més polit, la millor brusa ...

Avui a l'escola hem anat d'excursió, ha sigut molt divertit, hem esmorzat en un bar amb boles de colors. Les mestres prenien cafè i nosaltres jugàvem. Un nen ha assenyalat una foto que hi havia penjada a la paret blanca del fons, i tots han rigut. He mirat i no m'ho creia. Era la foto de la meua àvia. La mestra els ha dit que no se'n riguessin, que això era una cosa típica. Volia dir que era la meua àvia però m'ha entrat vergonya. La vaig ajudar a vestir-se, però el color sípia l'hi han posat després.

En haver dinat he anat de pressa a veure-la. Estava a l'habitació. Tenia tota la roba escampada pel llit, i n'estava fent paquets; es veu que la volien per a fer una exposició i l'havia venuda. Portava uns texans blaus, antics. M'ha ensenyat unes figuretes de ceràmica que es veu que també se li assemblen força; quan ho he vist m'he emprenyat i he llençat la figureta a terra. No vol sortir a les fotos de Nadal i ara estarà pertot, en foto sípia i en ceràmica, en moltes parets blanques d'arreu del món, i molts boixos se'n riuran de la meua àvia i jo no vull que passi res de tot això.

Després m'he tranquil·litzat i hem sortit al porxo. L’àvia tenia un aspecte estrany amb aquells calçons. He agafat la figureta i me l’he mirada bé. Aleshores m'ha vingut al cap el frit i aquell turista, i li he dit a la majora si les paraules també les embolicarem i les vendrem com hem fet amb la roba. Ella se n’ha rigut. Quines coses dius. Però a mi no m’ha fet cap gràcia. Em fa ràbia quan fan això els adults.