Era normal que Joan tinguera prejudicis en contra de les novel·les en què el més important és la trama: què passa, i no la llengua, la manera en què estan escrites. Estudiava filologia, i duia uns anys sentint com els professors deien que aquest llibre o aquell altre no eren literatura, ja que no hi predominava la vessant estètica. Més tard, quan va acabar la carrera, també era normal que esbufegara de superioritat quan algú deia que s'estava llegint El Senyor dels Anells, Matilde Asensi, o nimietats d'aquest estil. No ho feia per maldat, sinó per una idea abstracta i llunyana que tenia al cap sobre el tema.
El que era estrany, però, era que ell s'avorria quan llegia literatura, i es divertia molt en llegir llibres que a nivell teòric no ho eren.
Ara ja no llegeix res, perquè quan llegeix nimietats se sent culpable, i la literatura, en el fons, li sembla un rotllo, encara que no ho dirà mai.
Només esbufega, i de vegades parla d'algun llibre que va fullejar fa anys.
La darrera vegada que el veig veure, Joan em va dir que la realitat del país cada vegada li semblava més trista. Jo vaig riure, li vaig fer una foto amb el mòbil, i li la vaig ensenyar: açò és la realitat del país.
Ell no ho va entendre, i jo només tinc al cap una idea abstracta i llunyana sobre el tema.