Corder es el cerdo pero en catalán

Quan aquella xiqueta de mirada viva i ferros a les dents va dir això, la classe de d'ESO no havia fet més que començar. Un altre company li va respondre que no: el corder es un animá con molto pel que hay en el prado. Ara jo dubtava, no sabia què fer; tenia moltes ganes de riure. Si hagueren llegit xai, o anyell, haguera resultat normal que hagueren dit barbaritats, perquè són molt participatius i no tenen vergonya, dos virtuts molt importants a la vida. Vam seguir la classe. El tema eren els dialectes catalans (oriental i occidental) i, després d'una breu explicació basada en la comparació entre els dos únics parlants de català de la classe: un xiquet, català oriental, i jo, català occidental, vaig repartir uns textets molt breus dels diferents dialectes. Jo els preguntava a cada text a quin dialecte pertanyia: a l'occidental o a l'oriental. Després els diria la zona exacta i ho miraríem al mapa. A ells, com que tots els fragments els semblaven tan estranys, deien a tots que era mallorquí, perquè els mallorquins parlen molt raro. I, a més, ho fan a propòsit. Sí, perquè no es conformen a parlar català, damunt han de pronunciar les paraules que semblen animals. Un company va teoritzar sobre aquesta idea i va insistir a dir que ho fan a propòsit, perquè clar, si volgueren podrien parlar normal. Jo, en aquest moment, ja no podia romandre callat, així que em vaig veure forçat a amollar-los la típica explicació que saps que no valdrà per a res però l'has de fer. Per últim, i com que el nivell de la classe havia estat pràcticament insuperable, vam posar dos cançonetes. D'obrint pas (lluitar, crear...) em van dir que eren mallorquins perquè no ho acabaven d'entendre. En canvi, Antònia Font els van semblar de Barcelona, perquè són raros però d'una altra manera, amb més mala llet i a més volen imposar una llengua que m'ho ha dit mon pare.
En aquest punt, però, es van divertir perquè Obrint Pas i Antònia Font els solen fer gràcia. Van ballar un poquet mentre escoltaven la cançó, van intentar cantar algun trosset, van riure...
I jo me'n vaig anar content perquè, en definitiva, el més important és ser feliç.