El meu amic Vicente

Vicente és un xic alt i amb les cabells arrissats. El vaig conèixer a la facultat, l'últim any, i d'ençà quedem per a veure'ns dues vegades a l'any: al mes de juliol i al desembre. Sempre parlem de literatura. La darrera vegada ens vam estar molta estona parlant de l'últim llibre de Millàs, de Cien años de Soledad, i de Javier Cercas. Sobretot parla ell, que és un lector magnífic que exprimeix cada llibre que toca. A mi m'agrada perquè no tinc aquesta capacitat, i n'aprenc molt. La llàstima és que no puguem parlar de l'últim llibre d'Albert Sánchez Piñol, ni de les novel·les de Martí Domínguez, ni tampoc de l'estil de Mercè Rodoreda. Ho he intentat, però em diu que li costaria molt llegir en català. Que ho respecta i que li sembla molt bé que es promocione, i totes aquestes coses. Tampoc no l'ha parlat mai, encara que diu que no li importa que l'hi parlen, perquè no té manies ni problemes d'aquest tipus. Jo l'escolte, però la seua postura em sembla d'una radicalitat que no puc comprendre.
Encara que, ben mirat, el radical dec ser jo, perquè a mi m'ho han dit algunes vegades, i a ell no li ho dirà mai ningú.

Es Canar (Eivissa)

Es Canar és una platja d'Eivissa, situada al municipi de Santa Eulària, on els guiris prenen el sol i glopegen combinats a les terrasses. Si hi vas, t'hi trobes amb un fet ben curiós: tota la retolació de bars i d'hotels està escrita únicament en anglès. Una nit hi vaig estar en una d'aquestes terrasses. Era una nit de setembre d'aquestes en què l'aire corre suau, i els guiris canten als karaokes. La cambrera se'm va adreçar per veure què volia: Em pots portar un trina? --vaig dir--. What? -- em va respondre--. Li ho vaig dir en castellà, amb el mateix èxit; la cambrera tampoc no parlava castellà. Finalment, vaig beure coca-cola.
Aquesta anècdota l'he contada algunes voltes, i la gent se'n sorprèn, o s'indigna, o ambdues coses. Què és això? Com és possible que no estiga retolat en castellà, i que una cambrera no sàpiga parlar castellà?
El que no he contat mai són les vegades que he anat a un lloc on tot estava únicament retolat es castellà, i els cambrers només m'han atès en aquesta llengua. No ho he contat mai perquè aquest fet no escandalitzaria ningú.
I bé, ara aniria el meu discurs ideològic sobre la igualtat, sobre aquells que diuen que el català (valencià) està plenament normalitzat, etc. Però no el faré; em limitaré a dir: pobre Aracil.
Quin país.