“sense perjuí del que disposa l'annex del Reial Decret 1954/1994, de 30 de setembre”

Amb aquesta frase la Generalitat s'estalviarà sumar més diners als ja 16.000 euros que porta gastats en judicis que perd sistemàticament. Amb aquestes paraules la llicenciatura de Filologia Catalana compta com a requisit lingüístic. A la convocatòria d'oposicions d'enguany es té en compte la Llicenciatura en Folologia Valenciana (que fa 16 anys que no existeix) i, en lloc del punt i final, trobem, al costat, aquesta frase “sense perjuí del que disposa l'annex del Reial Decret 1954/1994, de 30 de setembre”, que diu que els estudis d'aquesta especialitat queden inclosos, des d'aquesta data, dins la Llicenciatura en Filologia Catalana. No és nova aquesta manera d'actuar, de silenciar la veritat o, almenys, amagar-la, perquè no es veja.
Abans el sintagma Filologia catalana tenia un altre nom: equivalent, posat al costat de la carrera inexistent de Filologia Valenciana. Quan aquesta paraula va desaparèixer, va passar una altra cosa estranya: als diaris els del PP deien que no la reconeixerien mai (el catalàn nunca entrará en la comunidad, va dir González Pons) però a la conselleria de cultura, si anaves amb el títol de catalana et donaven el superior de la Junta Qualificadora. Per què? Però açò tampoc no acaba ací. Si agafes el noms dels temes de les oposicions a professor de valencià, veus que el temari també està codificat. Hi ha un tema dels dialectes de la llengua, i després un tema dels subdialectes valencians. De quins dialectes parla el primer tema? També hi ha temes de literatura en què apareixen els noms dels escriptors valencians, i altres temes de literatura en què no apareixen noms, perquè en aquell moviment no n'hi ha d'escriptors valencians. El noucentisme, el modernisme, les avantguardes... als temes de les Illes o de Catalunya et diu els noms dels escriptors de què has de parlar: Jacint Verdaguer, Àngel Guimerà, Eugeni d'Ors. Al temari de València, tot està construït de tal manera que els únics que sabem que és un temari de Llengua i literatura catalana, som els que ens hi presentem. I és difícil, 71 temes de català en què aconsegueixen les perífrasis i les el·lipsis necessàries per a no dir cap paraula prohibida.
Per sort, ara tenim l'AVL, que defensa clarament la unitat de la llengua amb aquestes paraules «El valencià, idioma històric i propi de la Comunitat Valenciana, forma part del sistema lingüístic que els corresponents Estatuts d’Autonomia dels territoris hispànics de l’antiga Corona d’Aragó reconeixen com a llengua pròpia.» meravellós, perquè una llengua és un sistema lingüístic, però això tot el món no ho sap, ho aquesta era la seua esperança en enrevessar-ho tot d'aquesta manera.
Una altra cosa que fa l'AVL és intentar acostar l'estàndard al col·loquial genuí valencià. Per això, ara, hàbits totalment consolidat pels que tenim algun interés a escriure en valencià, ens els canvien per altres formes més genuïnes. El que no sé és que faran quan no existisca cap oral, que és, al cap i a la fi, l'objectiu que es persegueix amb tot açò i amb tantes altres polítiques que van en el mateix sentit des de tots els àmbits.
Aquesta és la trista realitat, fruit d'una estratègia (perquè tan burros no poden ser) per fer desaparèixer una cultura i un país.
(En aquest espai acabe d'esborrar unes línies incendiàries de què segur que me n'hauria apenedit)
No sé si cada agressió mereix una resposta, però en aquest cas n'estic segur. És hora d'actuar.
O ara, o mai (literalment).

Adéu, Avui

L'altre dia vaig passar les teues pàgines sense saber que era la darrera vegada que podria acaronar-te, que no tornaria a olorar l'aroma de les teues lletres, els articles d'opinió, sempre idèntics, que quasi mai acabava de llegir, el rerefons de lluita indefinida. L'altre dia et vaig llegir massa de pressa, et creia fàcil: anar al quiosc, pagar 1'2, i prou. Ara ja no, ara et presentes inabastable, des d'una Catalunya llunyana. Queda internet, però no és el mateix. Dis-me romàntic. A classe ja només podré dur un diari: la traducció d'El Periódico, que fa olor de rosa i de puny tancat, i és massa gran.
Te'n vas perquè no t'hem estimat prou, perquè venies i tornaves i ningú no et comprava. Ningú no ha entés la importància que pot tenir un diari, o potser sí que ho han entés i per això no en tenim cap.
Però hi ha una altra veritat. Tu tampoc no ens has estimat, ni a valencians ni a illencs; mai no ens has contat res del que ens passava, no has estat present a les nostres ciutats, no ens has sentit com a part de tu mateix. Ara, però, no és moment de planys, només de comiats. Adéu avui.
(Si retiren la distribució d'El Periódico, m'agradaria saber-ho amb una mica d'antelació, així podria comprar-ne uns quants, plastificar-los, i diria als alumnes que ací, fa temps, encara que no es fera cap diari en català, els podíem comprar)

Corder es el cerdo pero en catalán

Quan aquella xiqueta de mirada viva i ferros a les dents va dir això, la classe de d'ESO no havia fet més que començar. Un altre company li va respondre que no: el corder es un animá con molto pel que hay en el prado. Ara jo dubtava, no sabia què fer; tenia moltes ganes de riure. Si hagueren llegit xai, o anyell, haguera resultat normal que hagueren dit barbaritats, perquè són molt participatius i no tenen vergonya, dos virtuts molt importants a la vida. Vam seguir la classe. El tema eren els dialectes catalans (oriental i occidental) i, després d'una breu explicació basada en la comparació entre els dos únics parlants de català de la classe: un xiquet, català oriental, i jo, català occidental, vaig repartir uns textets molt breus dels diferents dialectes. Jo els preguntava a cada text a quin dialecte pertanyia: a l'occidental o a l'oriental. Després els diria la zona exacta i ho miraríem al mapa. A ells, com que tots els fragments els semblaven tan estranys, deien a tots que era mallorquí, perquè els mallorquins parlen molt raro. I, a més, ho fan a propòsit. Sí, perquè no es conformen a parlar català, damunt han de pronunciar les paraules que semblen animals. Un company va teoritzar sobre aquesta idea i va insistir a dir que ho fan a propòsit, perquè clar, si volgueren podrien parlar normal. Jo, en aquest moment, ja no podia romandre callat, així que em vaig veure forçat a amollar-los la típica explicació que saps que no valdrà per a res però l'has de fer. Per últim, i com que el nivell de la classe havia estat pràcticament insuperable, vam posar dos cançonetes. D'obrint pas (lluitar, crear...) em van dir que eren mallorquins perquè no ho acabaven d'entendre. En canvi, Antònia Font els van semblar de Barcelona, perquè són raros però d'una altra manera, amb més mala llet i a més volen imposar una llengua que m'ho ha dit mon pare.
En aquest punt, però, es van divertir perquè Obrint Pas i Antònia Font els solen fer gràcia. Van ballar un poquet mentre escoltaven la cançó, van intentar cantar algun trosset, van riure...
I jo me'n vaig anar content perquè, en definitiva, el més important és ser feliç.

El diari del diumenge

Va ser el diumenge passat quan me'n vaig adonar. Volia comprar el diari però ja eren les dues, així que els quioscos havien tancat. El diari del diumenge té un horari restringit a Formentera: entre les 11 i les 13:30. Després només hi ha un lloc on aconseguir-lo: la benzinera de la Savina, on tanquen a les 16:00. Vaig fer com de costum, me'n vaig anar recte com un fil fins allà, vaig deixar el cotxe en un racó perquè no molestara, i vaig entrar a la petita botiga d'autoservei. A la benzinera només reben els diaris de Madrid, però no m'importava perquè els diumenges m'agrada comprar El País per algun motiu que s'escapa del meu enteniment. En entrar per la porta, vaig esguardar mecànicament la pila de diaris per veure si encara en quedaven. Normalment hi ha un exemplar de cada diari a la vista, i darrere s'hi troben la resta d'exemplars fins que no en queda cap i s'hi veu un espai buit. Aquell dia no hi havia cap espai buit: al lloc de l'ABC, hi havia un ABC; al lloc de El país hi havia un ABC; al lloc de el Mundo hi havia un ABC, i així successivament. Vaig mirar si darrere dels ABC es trobaven els altres diaris, i tot formava part d'un estranya estratègia comercial per a no vendre'n cap, però no. Només hi havia l'ABC. I des d'aleshores cada vegada que hi vaig només veig l'ABC repetit. El mateix missatge moltes vegades amb les mateixes fotos antigues, com d'una altra època.

Ara, cada vegada que m'hi acoste per a posar benzina, ho faig el més ràpid que puc, ja que tinc molta por. Veig clar com l'aigua que la benzinera algun dia dirà prou i tots volarem pels aires. I no serà perquè la dependenta hi fume, que també ho fa, sinó perquè el petroli s'ensumarà l'ABC, i l'ABC, i l'ABC, i l'ABC, i així tots els dies sense olorar una altre paper que relativitze la mescla i la faça suportable per al denostat combustible.

Una altra de les possibles conseqüències d'aquests fets delictius, és que algun dia me l'acabaré per comprar. I la següent passa serà penjar un pòster de Juanca al menjador, i llavors ja no hi haurà remei i tot serà un desastre.

Era normal que Joan tinguera prejudicis en contra de les novel·les en què el més important és la trama: què passa, i no la llengua, la manera en què estan escrites. Estudiava filologia, i duia uns anys sentint com els professors deien que aquest llibre o aquell altre no eren literatura, ja que no hi predominava la vessant estètica. Més tard, quan va acabar la carrera, també era normal que esbufegara de superioritat quan algú deia que s'estava llegint El Senyor dels Anells, Matilde Asensi, o nimietats d'aquest estil. No ho feia per maldat, sinó per una idea abstracta i llunyana que tenia al cap sobre el tema.
El que era estrany, però, era que ell s'avorria quan llegia literatura, i es divertia molt en llegir llibres que a nivell teòric no ho eren.
Ara ja no llegeix res, perquè quan llegeix nimietats se sent culpable, i la literatura, en el fons, li sembla un rotllo, encara que no ho dirà mai.
Només esbufega, i de vegades parla d'algun llibre que va fullejar fa anys.
La darrera vegada que el veig veure, Joan em va dir que la realitat del país cada vegada li semblava més trista. Jo vaig riure, li vaig fer una foto amb el mòbil, i li la vaig ensenyar: açò és la realitat del país.
Ell no ho va entendre, i jo només tinc al cap una idea abstracta i llunyana sobre el tema.

La remor persisteix
encara sense mar,
se sent en el silenci
de fonemes en massa,
entre els arbres perduts,
a les fàbriques velles
que van quebrar també,
als pulmons destrossats
d'aquell treballador
que va passar la vida
empassant merda i sorra.

La remor persisteix
encara que fa anys
que Raimon ja no omple
de revolta els sonmriures.

(El vent encara canta:
te n'adones amic.)

Sóc Vicent Aguilella i faig 2n d'ESO

Sóc Vicent Aguilella i faig 2n d'ESO a l'IES Serrà d'Espadà d'Onda. Avui estic molt content perquè m'ha passat una cosa que no m'havia passat mai.
L'altre dia la professora de valencià ens va donar una poesia i una llista de paraules molt rares: metàfora, antítesi, paradoxa, metonímia, al·literació, anàfora, i altres que no recorde perquè he perdut el full. Es veu que havíem de trobar aquestes paraules tan estranyes al poema, que era molt complicat. Però jo sempre faig els deures, i eixa vesprada em vaig passar una hora llegint la poesia, i llegint el full de les paraules estranyes. Era molt difícil. Només vaig escriure que el tema era l'amor, perquè he observat que si li dic a la professora que el tema és l'amor a ella li sol semblar bé, en general. El full es veu que era una activitat de l'Ajuntament o una cosa així, perquè baix posava: Ajuntament d'Onda, amb la normalització lingüística . Aleshores vaig recordar que el pare sempre diu que els rètols dels carrers, dels guals, i les coses que són de l'Ajuntament, estan quasi sempre en castellà, o a vegades estan en bilingüe i la versió en valencià està en cursiva, que això el pare diu que ho fan perquè volen que els que llegim en valencià portem tots ulleres. Així que vaig pensar que això devia ser un recurs d'eixos i vaig acabar l'exercici.

Al sendemà vaig anar a classe i vaig corregir el poema. Li vaig dir a la professora que el tema era l'amor, però es veu que aquella vegada el poema anava sobre una guerra o no sé què. Després li vaig dir que això d'Ajuntament d'Onda amb la normalització lingüística devia ser una antítesi o una paradoxa, no n'estava massa segur. La professora em va mirar estranyada, així que li ho vaig explicar. Aleshores va riure i em va dir que a aquell recurs se li deia tenir molt poca vergonya, però que no formava part del poema.

Aquesta vesprada li he dit al pare que la professora no va aclarir el meu dubte, i que em va dir que se li deia tenir poca vergonya. El pare m'ha contestat que aquest és el recurs que més s'utilitza en el llenguatge de l'administració. Ha rigut i m'ha dit que ja ho entendré d'ací uns anys.
Per això estic tan content, perquè ho he entés, i em fa ràbia quan em diu això de ja ho entendràs, com si jo fóra tonto.
Després diuen que som els xiquets més burros d'europa, però jo a l'institut aprenc moltes coses.