“sense perjuí del que disposa l'annex del Reial Decret 1954/1994, de 30 de setembre”

Amb aquesta frase la Generalitat s'estalviarà sumar més diners als ja 16.000 euros que porta gastats en judicis que perd sistemàticament. Amb aquestes paraules la llicenciatura de Filologia Catalana compta com a requisit lingüístic. A la convocatòria d'oposicions d'enguany es té en compte la Llicenciatura en Folologia Valenciana (que fa 16 anys que no existeix) i, en lloc del punt i final, trobem, al costat, aquesta frase “sense perjuí del que disposa l'annex del Reial Decret 1954/1994, de 30 de setembre”, que diu que els estudis d'aquesta especialitat queden inclosos, des d'aquesta data, dins la Llicenciatura en Filologia Catalana. No és nova aquesta manera d'actuar, de silenciar la veritat o, almenys, amagar-la, perquè no es veja.
Abans el sintagma Filologia catalana tenia un altre nom: equivalent, posat al costat de la carrera inexistent de Filologia Valenciana. Quan aquesta paraula va desaparèixer, va passar una altra cosa estranya: als diaris els del PP deien que no la reconeixerien mai (el catalàn nunca entrará en la comunidad, va dir González Pons) però a la conselleria de cultura, si anaves amb el títol de catalana et donaven el superior de la Junta Qualificadora. Per què? Però açò tampoc no acaba ací. Si agafes el noms dels temes de les oposicions a professor de valencià, veus que el temari també està codificat. Hi ha un tema dels dialectes de la llengua, i després un tema dels subdialectes valencians. De quins dialectes parla el primer tema? També hi ha temes de literatura en què apareixen els noms dels escriptors valencians, i altres temes de literatura en què no apareixen noms, perquè en aquell moviment no n'hi ha d'escriptors valencians. El noucentisme, el modernisme, les avantguardes... als temes de les Illes o de Catalunya et diu els noms dels escriptors de què has de parlar: Jacint Verdaguer, Àngel Guimerà, Eugeni d'Ors. Al temari de València, tot està construït de tal manera que els únics que sabem que és un temari de Llengua i literatura catalana, som els que ens hi presentem. I és difícil, 71 temes de català en què aconsegueixen les perífrasis i les el·lipsis necessàries per a no dir cap paraula prohibida.
Per sort, ara tenim l'AVL, que defensa clarament la unitat de la llengua amb aquestes paraules «El valencià, idioma històric i propi de la Comunitat Valenciana, forma part del sistema lingüístic que els corresponents Estatuts d’Autonomia dels territoris hispànics de l’antiga Corona d’Aragó reconeixen com a llengua pròpia.» meravellós, perquè una llengua és un sistema lingüístic, però això tot el món no ho sap, ho aquesta era la seua esperança en enrevessar-ho tot d'aquesta manera.
Una altra cosa que fa l'AVL és intentar acostar l'estàndard al col·loquial genuí valencià. Per això, ara, hàbits totalment consolidat pels que tenim algun interés a escriure en valencià, ens els canvien per altres formes més genuïnes. El que no sé és que faran quan no existisca cap oral, que és, al cap i a la fi, l'objectiu que es persegueix amb tot açò i amb tantes altres polítiques que van en el mateix sentit des de tots els àmbits.
Aquesta és la trista realitat, fruit d'una estratègia (perquè tan burros no poden ser) per fer desaparèixer una cultura i un país.
(En aquest espai acabe d'esborrar unes línies incendiàries de què segur que me n'hauria apenedit)
No sé si cada agressió mereix una resposta, però en aquest cas n'estic segur. És hora d'actuar.
O ara, o mai (literalment).