Ma casa

Ma casa és blanca, té un balcó al primer pis, i una petita finestra a la cambra, des d’on m’agrada veure el carrer. De xicotet em semblaven dos carrers diferents: el del balcó i el de dalt. Sempre preferia pujar-hi perquè podia observar algunes coses sense ser vist, i perquè allí guardava els joguets. Era divertit.
Ara hi puge perquè des del balcó no veig ningú. El carrer està buit; no tenim veïns. Les façanes encara hi són, protegides per llei, perquè el nucli antic fou declarat bé d’interés cultural; la vida no, es va escapar un dia qualsevol, no sabem per què. Ma mare ho va dir a taula, a l’hora de dinar, però no li vam donar importància.
Des de la cambra sí que els veig, i per això hi puge sovint. Només queden els morts, que en són molts, i estan més morts que abans. Ixen a vegades a prendre la fresca, a contar-se històries, a recordar antigues mentides. Segueixen el camí de les llambordes tristes, de les parets cansades i dels carrers sense esperança.
Un dia van veure esborrat el nom del carrer, el nom del poble. Un dia van veure el poble mort i soterrat. I van decidir eixir a manifestar-se, o a estirar les cames, o no sé. Jo els veig però no ho puc dir a ningú. M’amague i els mire des de la finestra de la cambra. A vegades pugen i em conten coses. A la fi t’hi aveses. És com tot.