La puta vella

Li haguera agradat tenir ulls i paraules. O no posseir aquella ànima que no li pertocava i que ara la colpia per dintre, que no estava recollida en cap paper, que no tenia pàtria ni bandera.
Recordava els anys de barata prostitució. Les figures esvèltiques d’anunci televisiu que la penetraven, sovint fent-li molt de mal; i els altres, els que s’endinsaven suaument, a poc a poc, acaronant-la mentre ella anava posant-se més i més calenta, però que igualment marxaven de sobte entre el bleix dels seus fluids i el so d’un timbre maleït.
A vegades li feia llàstima, però era el seu treball, i aquells, només efímers objectes d’un desig casual.
Però aquell matí tot va ser diferent, s’hi va submergir d’una manera especial, màgica, amb una dolçor amb què mai no li ho havien fet abans. Haguera restat així per sempre. I ara més que mai es planyia de no tenir llavis, ni ulls, ni paraules. El va mantenir allí. El timbre havia emmudit amb el so d’un amor impossible. No el soltaria.
A la taula esperaven els xiquets, i els pares que ja no es parlaven ni es miraven. El pare es va alçar, va forçar la vella torradora i li va traure l’estimat de les entranyes. Ara l’untarien amb melmelada i se l’engolirien. Perquè ella no tenia cap dret, malgrat posseir les paraules engabiades i una ànima absurda castigada pel desig i per l’amor que aquell matí la colpia per dintre. No tenia papers ni banderes. No existia. L’havien obligada a viure com una puta vella. Una puta vella colpida per l’absurd.
I ara se’l mirava, amb els ulls nascuts de la impotència, mentre les llàgrimes impossibles vessaven sobre la indecència del destí.
- Pare, s’ha trencat la torradora.
El pare, sense ànima ni paraules, va seguir menjant.