La solsida de les paraules

“sense perjuí del que disposa l'annex del Reial Decret 1954/1994, de 30 de setembre”

2010-05-05T22:16:00.001+02:00

Amb aquesta frase la Generalitat s'estalviarà sumar més diners als ja 16.000 euros que porta gastats en judicis que perd sistemàticament. Amb aquestes paraules la llicenciatura de Filologia Catalana compta com a requisit lingüístic. A la convocatòria d'oposicions d'enguany es té en compte la Llicenciatura en Folologia Valenciana (que fa 16 anys que no existeix) i, en lloc del punt i final, trobem, al costat, aquesta frase “sense perjuí del que disposa l'annex del Reial Decret 1954/1994, de 30 de setembre”, que diu que els estudis d'aquesta especialitat queden inclosos, des d'aquesta data, dins la Llicenciatura en Filologia Catalana. No és nova aquesta manera d'actuar, de silenciar la veritat o, almenys, amagar-la, perquè no es veja.
Abans el sintagma Filologia catalana tenia un altre nom: equivalent, posat al costat de la carrera inexistent de Filologia Valenciana. Quan aquesta paraula va desaparèixer, va passar una altra cosa estranya: als diaris els del PP deien que no la reconeixerien mai (el catalàn nunca entrará en la comunidad, va dir González Pons) però a la conselleria de cultura, si anaves amb el títol de catalana et donaven el superior de la Junta Qualificadora. Per què? Però açò tampoc no acaba ací. Si agafes el noms dels temes de les oposicions a professor de valencià, veus que el temari també està codificat. Hi ha un tema dels dialectes de la llengua, i després un tema dels subdialectes valencians. De quins dialectes parla el primer tema? També hi ha temes de literatura en què apareixen els noms dels escriptors valencians, i altres temes de literatura en què no apareixen noms, perquè en aquell moviment no n'hi ha d'escriptors valencians. El noucentisme, el modernisme, les avantguardes... als temes de les Illes o de Catalunya et diu els noms dels escriptors de què has de parlar: Jacint Verdaguer, Àngel Guimerà, Eugeni d'Ors. Al temari de València, tot està construït de tal manera que els únics que sabem que és un temari de Llengua i literatura catalana, som els que ens hi presentem. I és difícil, 71 temes de català en què aconsegueixen les perífrasis i les el·lipsis necessàries per a no dir cap paraula prohibida.
Per sort, ara tenim l'AVL, que defensa clarament la unitat de la llengua amb aquestes paraules «El valencià, idioma històric i propi de la Comunitat Valenciana, forma part del sistema lingüístic que els corresponents Estatuts d’Autonomia dels territoris hispànics de l’antiga Corona d’Aragó reconeixen com a llengua pròpia.» meravellós, perquè una llengua és un sistema lingüístic, però això tot el món no ho sap, ho aquesta era la seua esperança en enrevessar-ho tot d'aquesta manera.
Una altra cosa que fa l'AVL és intentar acostar l'estàndard al col·loquial genuí valencià. Per això, ara, hàbits totalment consolidat pels que tenim algun interés a escriure en valencià, ens els canvien per altres formes més genuïnes. El que no sé és que faran quan no existisca cap oral, que és, al cap i a la fi, l'objectiu que es persegueix amb tot açò i amb tantes altres polítiques que van en el mateix sentit des de tots els àmbits.
Aquesta és la trista realitat, fruit d'una estratègia (perquè tan burros no poden ser) per fer desaparèixer una cultura i un país.
(En aquest espai acabe d'esborrar unes línies incendiàries de què segur que me n'hauria apenedit)
No sé si cada agressió mereix una resposta, però en aquest cas n'estic segur. És hora d'actuar.
O ara, o mai (literalment).

2010-02-04T16:58:00.001+01:00

Adéu, Avui

L'altre dia vaig passar les teues pàgines sense saber que era la darrera vegada que podria acaronar-te, que no tornaria a olorar l'aroma de les teues lletres, els articles d'opinió, sempre idèntics, que quasi mai acabava de llegir, el rerefons de lluita indefinida. L'altre dia et vaig llegir massa de pressa, et creia fàcil: anar al quiosc, pagar 1'2, i prou. Ara ja no, ara et presentes inabastable, des d'una Catalunya llunyana. Queda internet, però no és el mateix. Dis-me romàntic. A classe ja només podré dur un diari: la traducció d'El Periódico, que fa olor de rosa i de puny tancat, i és massa gran.
Te'n vas perquè no t'hem estimat prou, perquè venies i tornaves i ningú no et comprava. Ningú no ha entés la importància que pot tenir un diari, o potser sí que ho han entés i per això no en tenim cap.
Però hi ha una altra veritat. Tu tampoc no ens has estimat, ni a valencians ni a illencs; mai no ens has contat res del que ens passava, no has estat present a les nostres ciutats, no ens has sentit com a part de tu mateix. Ara, però, no és moment de planys, només de comiats. Adéu avui.
(Si retiren la distribució d'El Periódico, m'agradaria saber-ho amb una mica d'antelació, així podria comprar-ne uns quants, plastificar-los, i diria als alumnes que ací, fa temps, encara que no es fera cap diari en català, els podíem comprar)

Corder es el cerdo pero en catalán

2010-01-20T22:21:00.002+01:00

Quan aquella xiqueta de mirada viva i ferros a les dents va dir això, la classe de d'ESO no havia fet més que començar. Un altre company li va respondre que no: el corder es un animá con molto pel que hay en el prado. Ara jo dubtava, no sabia què fer; tenia moltes ganes de riure. Si hagueren llegit xai, o anyell, haguera resultat normal que hagueren dit barbaritats, perquè són molt participatius i no tenen vergonya, dos virtuts molt importants a la vida. Vam seguir la classe. El tema eren els dialectes catalans (oriental i occidental) i, després d'una breu explicació basada en la comparació entre els dos únics parlants de català de la classe: un xiquet, català oriental, i jo, català occidental, vaig repartir uns textets molt breus dels diferents dialectes. Jo els preguntava a cada text a quin dialecte pertanyia: a l'occidental o a l'oriental. Després els diria la zona exacta i ho miraríem al mapa. A ells, com que tots els fragments els semblaven tan estranys, deien a tots que era mallorquí, perquè els mallorquins parlen molt raro. I, a més, ho fan a propòsit. Sí, perquè no es conformen a parlar català, damunt han de pronunciar les paraules que semblen animals. Un company va teoritzar sobre aquesta idea i va insistir a dir que ho fan a propòsit, perquè clar, si volgueren podrien parlar normal. Jo, en aquest moment, ja no podia romandre callat, així que em vaig veure forçat a amollar-los la típica explicació que saps que no valdrà per a res però l'has de fer. Per últim, i com que el nivell de la classe havia estat pràcticament insuperable, vam posar dos cançonetes. D'obrint pas (lluitar, crear...) em van dir que eren mallorquins perquè no ho acabaven d'entendre. En canvi, Antònia Font els van semblar de Barcelona, perquè són raros però d'una altra manera, amb més mala llet i a més volen imposar una llengua que m'ho ha dit mon pare.
En aquest punt, però, es van divertir perquè Obrint Pas i Antònia Font els solen fer gràcia. Van ballar un poquet mentre escoltaven la cançó, van intentar cantar algun trosset, van riure...
I jo me'n vaig anar content perquè, en definitiva, el més important és ser feliç.

El diari del diumenge

2009-11-19T13:43:00.002+01:00

Va ser el diumenge passat quan me'n vaig adonar. Volia comprar el diari però ja eren les dues, així que els quioscos havien tancat. El diari del diumenge té un horari restringit a Formentera: entre les 11 i les 13:30. Després només hi ha un lloc on aconseguir-lo: la benzinera de la Savina, on tanquen a les 16:00. Vaig fer com de costum, me'n vaig anar recte com un fil fins allà, vaig deixar el cotxe en un racó perquè no molestara, i vaig entrar a la petita botiga d'autoservei. A la benzinera només reben els diaris de Madrid, però no m'importava perquè els diumenges m'agrada comprar El País per algun motiu que s'escapa del meu enteniment. En entrar per la porta, vaig esguardar mecànicament la pila de diaris per veure si encara en quedaven. Normalment hi ha un exemplar de cada diari a la vista, i darrere s'hi troben la resta d'exemplars fins que no en queda cap i s'hi veu un espai buit. Aquell dia no hi havia cap espai buit: al lloc de l'ABC, hi havia un ABC; al lloc de El país hi havia un ABC; al lloc de el Mundo hi havia un ABC, i així successivament. Vaig mirar si darrere dels ABC es trobaven els altres diaris, i tot formava part d'un estranya estratègia comercial per a no vendre'n cap, però no. Només hi havia l'ABC. I des d'aleshores cada vegada que hi vaig només veig l'ABC repetit. El mateix missatge moltes vegades amb les mateixes fotos antigues, com d'una altra època.

Ara, cada vegada que m'hi acoste per a posar benzina, ho faig el més ràpid que puc, ja que tinc molta por. Veig clar com l'aigua que la benzinera algun dia dirà prou i tots volarem pels aires. I no serà perquè la dependenta hi fume, que també ho fa, sinó perquè el petroli s'ensumarà l'ABC, i l'ABC, i l'ABC, i l'ABC, i així tots els dies sense olorar una altre paper que relativitze la mescla i la faça suportable per al denostat combustible.

Una altra de les possibles conseqüències d'aquests fets delictius, és que algun dia me l'acabaré per comprar. I la següent passa serà penjar un pòster de Juanca al menjador, i llavors ja no hi haurà remei i tot serà un desastre.

2009-09-24T20:00:00.003+02:00

Era normal que Joan tinguera prejudicis en contra de les novel·les en què el més important és la trama: què passa, i no la llengua, la manera en què estan escrites. Estudiava filologia, i duia uns anys sentint com els professors deien que aquest llibre o aquell altre no eren literatura, ja que no hi predominava la vessant estètica. Més tard, quan va acabar la carrera, també era normal que esbufegara de superioritat quan algú deia que s'estava llegint El Senyor dels Anells, Matilde Asensi, o nimietats d'aquest estil. No ho feia per maldat, sinó per una idea abstracta i llunyana que tenia al cap sobre el tema.
El que era estrany, però, era que ell s'avorria quan llegia literatura, i es divertia molt en llegir llibres que a nivell teòric no ho eren.
Ara ja no llegeix res, perquè quan llegeix nimietats se sent culpable, i la literatura, en el fons, li sembla un rotllo, encara que no ho dirà mai.
Només esbufega, i de vegades parla d'algun llibre que va fullejar fa anys.
La darrera vegada que el veig veure, Joan em va dir que la realitat del país cada vegada li semblava més trista. Jo vaig riure, li vaig fer una foto amb el mòbil, i li la vaig ensenyar: açò és la realitat del país.
Ell no ho va entendre, i jo només tinc al cap una idea abstracta i llunyana sobre el tema.

2009-09-06T19:55:00.002+02:00

La remor persisteix
encara sense mar,
se sent en el silenci
de fonemes en massa,
entre els arbres perduts,
a les fàbriques velles
que van quebrar també,
als pulmons destrossats
d'aquell treballador
que va passar la vida
empassant merda i sorra.

La remor persisteix
encara que fa anys
que Raimon ja no omple
de revolta els sonmriures.

(El vent encara canta:
te n'adones amic.)

Sóc Vicent Aguilella i faig 2n d'ESO

2009-05-10T22:46:00.005+02:00

Sóc Vicent Aguilella i faig 2n d'ESO a l'IES Serrà d'Espadà d'Onda. Avui estic molt content perquè m'ha passat una cosa que no m'havia passat mai.
L'altre dia la professora de valencià ens va donar una poesia i una llista de paraules molt rares: metàfora, antítesi, paradoxa, metonímia, al·literació, anàfora, i altres que no recorde perquè he perdut el full. Es veu que havíem de trobar aquestes paraules tan estranyes al poema, que era molt complicat. Però jo sempre faig els deures, i eixa vesprada em vaig passar una hora llegint la poesia, i llegint el full de les paraules estranyes. Era molt difícil. Només vaig escriure que el tema era l'amor, perquè he observat que si li dic a la professora que el tema és l'amor a ella li sol semblar bé, en general. El full es veu que era una activitat de l'Ajuntament o una cosa així, perquè baix posava: Ajuntament d'Onda, amb la normalització lingüística . Aleshores vaig recordar que el pare sempre diu que els rètols dels carrers, dels guals, i les coses que són de l'Ajuntament, estan quasi sempre en castellà, o a vegades estan en bilingüe i la versió en valencià està en cursiva, que això el pare diu que ho fan perquè volen que els que llegim en valencià portem tots ulleres. Així que vaig pensar que això devia ser un recurs d'eixos i vaig acabar l'exercici.

Al sendemà vaig anar a classe i vaig corregir el poema. Li vaig dir a la professora que el tema era l'amor, però es veu que aquella vegada el poema anava sobre una guerra o no sé què. Després li vaig dir que això d'Ajuntament d'Onda amb la normalització lingüística devia ser una antítesi o una paradoxa, no n'estava massa segur. La professora em va mirar estranyada, així que li ho vaig explicar. Aleshores va riure i em va dir que a aquell recurs se li deia tenir molt poca vergonya, però que no formava part del poema.

Aquesta vesprada li he dit al pare que la professora no va aclarir el meu dubte, i que em va dir que se li deia tenir poca vergonya. El pare m'ha contestat que aquest és el recurs que més s'utilitza en el llenguatge de l'administració. Ha rigut i m'ha dit que ja ho entendré d'ací uns anys.
Per això estic tan content, perquè ho he entés, i em fa ràbia quan em diu això de ja ho entendràs, com si jo fóra tonto.
Després diuen que som els xiquets més burros d'europa, però jo a l'institut aprenc moltes coses.

El meu amic Vicente

2009-04-27T12:27:00.004+02:00

Vicente és un xic alt i amb les cabells arrissats. El vaig conèixer a la facultat, l'últim any, i d'ençà quedem per a veure'ns dues vegades a l'any: al mes de juliol i al desembre. Sempre parlem de literatura. La darrera vegada ens vam estar molta estona parlant de l'últim llibre de Millàs, de Cien años de Soledad, i de Javier Cercas. Sobretot parla ell, que és un lector magnífic que exprimeix cada llibre que toca. A mi m'agrada perquè no tinc aquesta capacitat, i n'aprenc molt. La llàstima és que no puguem parlar de l'últim llibre d'Albert Sánchez Piñol, ni de les novel·les de Martí Domínguez, ni tampoc de l'estil de Mercè Rodoreda. Ho he intentat, però em diu que li costaria molt llegir en català. Que ho respecta i que li sembla molt bé que es promocione, i totes aquestes coses. Tampoc no l'ha parlat mai, encara que diu que no li importa que l'hi parlen, perquè no té manies ni problemes d'aquest tipus. Jo l'escolte, però la seua postura em sembla d'una radicalitat que no puc comprendre.
Encara que, ben mirat, el radical dec ser jo, perquè a mi m'ho han dit algunes vegades, i a ell no li ho dirà mai ningú.

Es Canar (Eivissa)

2009-04-27T12:05:00.003+02:00

Es Canar és una platja d'Eivissa, situada al municipi de Santa Eulària, on els guiris prenen el sol i glopegen combinats a les terrasses. Si hi vas, t'hi trobes amb un fet ben curiós: tota la retolació de bars i d'hotels està escrita únicament en anglès. Una nit hi vaig estar en una d'aquestes terrasses. Era una nit de setembre d'aquestes en què l'aire corre suau, i els guiris canten als karaokes. La cambrera se'm va adreçar per veure què volia: Em pots portar un trina? --vaig dir--. What? -- em va respondre--. Li ho vaig dir en castellà, amb el mateix èxit; la cambrera tampoc no parlava castellà. Finalment, vaig beure coca-cola.
Aquesta anècdota l'he contada algunes voltes, i la gent se'n sorprèn, o s'indigna, o ambdues coses. Què és això? Com és possible que no estiga retolat en castellà, i que una cambrera no sàpiga parlar castellà?
El que no he contat mai són les vegades que he anat a un lloc on tot estava únicament retolat es castellà, i els cambrers només m'han atès en aquesta llengua. No ho he contat mai perquè aquest fet no escandalitzaria ningú.
I bé, ara aniria el meu discurs ideològic sobre la igualtat, sobre aquells que diuen que el català (valencià) està plenament normalitzat, etc. Però no el faré; em limitaré a dir: pobre Aracil.
Quin país.

La cacera del senyor Vermell

2009-02-15T22:23:00.003+01:00

Era ben d'hora quan el senyor Vermell va agafar el fusell i una motxilla, i va marxar cap al camp de tir. Caçar era una afecció que tenia des de feia anys. Li agradava agafar el fusell i imaginar que era un heroi, que anava a salvar l'honor d'una dama, que anava a impartir justícia. Vermell sempre havia tingut molta imaginació. Caçar el rescabalava de la seua tasca diària com a progre de centre, i el feia sentir-se més realitzat com a persona.
Feia un bon dia i el camí fins al camp de tir se li va fer molt curt. Els hola Vermell i els com va els havia començat a escoltar abans de treure la primera cama del cotxe oficial. Hi havia molta gent: polítics de diferents partits (de dos), alts funcionaris de l'estat, terratinents diversos... Tenien poques coses en comú, però s'ho passaven bé. Jo ho veia, confòs entre les decenes de treballadors que ho envoltaven tot del major luxe que podria descriure. No parlaven de política. Segons vaig sentir dir a uns quants, no els interessava massa; militar en un partit o en un altre era un fet merament circunstancial. De negocis sí que en parlaren, perquè, a banda de rescabalar-se i trobar-se millor com a persones, aquesta era una de les finalitats de la trobada.
De sobte algú va donar l'ordre perquè començara la caça, i tots van eixir. El bosc, esglaiat, va treure llàgrimes d'impotència en conèixer els invasors, que no se'n van adonar. Jo ho observava des de la distància: el fusell, la panxa, les cametes corrent, el bosc, el matí, el senyor Vermell, els xofers que fumaven asseguts a terra. Era ben estrany.
Al cap d'una llarga estona es van cansar de la cacera.
En unes hores havien matat uns poquets animals i moltes plantes.
Després alguns es van emborratxar, uns altres van fer coses que jo creia que no es podien fer, i uns pocs se'n van anar a dormir. Però en aquestos temes no entraré, per la meua seguretat.
L'endemà, ben d'hora, van marxar, havien de seguir amb la seua feina; com diu aquella frase tan emblemàtica, "l'espectacle ha de continuar".
Avui, com que és diumenge, he comprat el diari. En sóc un fidel seguidor.

Recuerdo de Ibiza

2009-02-04T22:16:00.002+01:00

A la meua àvia li agrada endreçar la casa als matins, i passar amb mi les tardes. Quan fa bon temps sempre sortim al porxo. Agafam dues cadiretes, fil, agulla, i un peluix que no m'agrada gens. Tanc els ulls i l'àvia intenta que m'assegui, però jo córrec. Hi fa olor de sol i de vent. La tarda passa de pressa, a la fi m’hi assec i parlam una estona. La meua àvia és molt vella i sap moltes històries. Llavors començ a notar fred. Sempre vull jugar amb el fil, encara que no el puc fer malbé perquè no el regalen. Els cotxes passen sovint perquè han construït una carretera al costat i a vegades l'àvia està contant-me una història i no la sent, i pensa que no m'interessa. Fa olor d' humit. Agafam les coses i marxam cap a dins. L'avi va morir fa uns anys. Visc a prop i a casa em trob sola. Al meu pis no puc sortir a la fresca, ni córrer, perquè la mare diu que molest els veïns. L'endemà fem el mateix, sortim al porxo: el fil, l'agulla, el peluix i aquella olor. D'aquí un temps no hi haurà casa, perquè es veu que allí no està bé que n'hi hagi, i hem d'aprofitar cada estona de sol i de vent.

Fa un any, mentre ens estàvem allí, vam veure un cotxe que passava devora ca nostra. Aixecava pols i pedres quan es va aturar. La meua àvia, esglaiada, em va fer entrar a casa per si ens venien a fer mal. En va sortir un home alt i somrient amb una càmera de fotos disposat a fer-nos-en una. ¿Puedo, puedo? La meua àvia li va dir que anava vestida de qualsevol manera, i que no, perquè no li agradava retratar-se, ni quan nosaltres li ho demanàvem el dia de Nadal, que sempre ens deia que per a recordar-la no ens farien falta fotos. D'ençà, això ens passa molts dies, sempre vénen amb la càmera per davant i un somriure, com si els féssim gràcia. A vegades es conformen amb retratar la casa, els agrada perquè és blanca i petita. Una tarda, fa uns mesos, un home li va demanar que digués algunes paraules, que volia sentir-la parlar. La meua àvia no va saber què dir i em va mirar i vaig encongir els muscles; li vaig proposar que li digués com feia el frit, que el turista quedaria molt content, i així ho va fer. Ara ja no sortim al porxo tant com abans.

Un altre dia hi va venir un home i, quan ja ens amagàvem, no sé què va dir que ens vam quedar. Sí que es retrataria, perquè deia que alguna cosa havia de fer, que li donarien uns diners que ajudarien molt quan es quedés sense casa. Des de llavors ha estat preparant-se: la falda més antiga, el mocador més polit, la millor brusa ...

Avui a l'escola hem anat d'excursió, ha sigut molt divertit, hem esmorzat en un bar amb boles de colors. Les mestres prenien cafè i nosaltres jugàvem. Un nen ha assenyalat una foto que hi havia penjada a la paret blanca del fons, i tots han rigut. He mirat i no m'ho creia. Era la foto de la meua àvia. La mestra els ha dit que no se'n riguessin, que això era una cosa típica. Volia dir que era la meua àvia però m'ha entrat vergonya. La vaig ajudar a vestir-se, però el color sípia l'hi han posat després.

En haver dinat he anat de pressa a veure-la. Estava a l'habitació. Tenia tota la roba escampada pel llit, i n'estava fent paquets; es veu que la volien per a fer una exposició i l'havia venuda. Portava uns texans blaus, antics. M'ha ensenyat unes figuretes de ceràmica que es veu que també se li assemblen força; quan ho he vist m'he emprenyat i he llençat la figureta a terra. No vol sortir a les fotos de Nadal i ara estarà pertot, en foto sípia i en ceràmica, en moltes parets blanques d'arreu del món, i molts boixos se'n riuran de la meua àvia i jo no vull que passi res de tot això.

Després m'he tranquil·litzat i hem sortit al porxo. L’àvia tenia un aspecte estrany amb aquells calçons. He agafat la figureta i me l’he mirada bé. Aleshores m'ha vingut al cap el frit i aquell turista, i li he dit a la majora si les paraules també les embolicarem i les vendrem com hem fet amb la roba. Ella se n’ha rigut. Quines coses dius. Però a mi no m’ha fet cap gràcia. Em fa ràbia quan fan això els adults.

No hi ha paraules boniques i paraules lletges; hi ha paraules vives i paraules mortes.

2008-12-08T15:55:00.003+01:00

Aquesta frase és l'únic que recorde de l'assignatura de Literatura Castellana de COU. Encara veig el paràgraf exacte: un full a la part de l'esquerra del llibre. Estava llegint sense massa interés un apartat sobre la poesia de Vicente Aleixandre, es van obrir les cometes, i el poeta va dir aquesta frase. Jo me la vaig apuntar a un paper que, a diferència dels altres papers on apuntava coses, no vaig perdre mai. Després vaig obrir el Llibre de meravelles d'Estellés i la vaig col·locar a la primera pàgina del llibre, a sota en vaig posar l'autor.
No va ser fins uns anys més tard que em vaig adonar que el que Aleixandre havia volgut dir no tenia res a veure amb el que jo havia entés en aquell moment. Amb la poesia com a arma de la revolta. Amb tot d'idees al voltant d'aquest tema que es barrejaven en un no-sentit que n'arribava a tindre per a mi, en un conjunt heterogeni de principis irrenunciables i veritats més o menys absolutes. Tenia a veure amb el concepte de la poesia pura, que aleshores era impossible que haguera pogut entendre (tampoc m'interessava), i ara segurament encara no entenc.
Des de llavors cada vegada que mire el llibre m'avergonyisc de la meua ignorància. Des de llavors, i fins avui.
Aquest matí he obert el llibre d'Estellés i he pensat si, per què no, aquell dia vaig estar encertat.

Quina avinentesa perquè es repensi el món

2008-06-12T11:27:00.002+02:00

Hi ha un poema de Carner que es diu Boira. El món, un matí, s'alça cobert de blanc. Primer, només una mica; després, a poc a poc, desapareix del tot, es fa invisible, inexistent.
Llavors el poeta pensa que és una ocasió única per a canviar-lo, perquè quan torne a aparéixer ho faça abillat amb una mica de justícia, amb una mica de sentit. Fins ara anava pel carrer amb una camisa d'or i nuet per baix. I la gent no es girava, ni deia: se li veu la xufa. Ni el tancaven a la presó per escàndol públic, ni res de res. I tot era normal encara que ell feia coses molt estranyes i matava molta gent. Me n'he anat del poema, que arriba al clímax en aquesta frase: Quina avinentesa perquè es repensi el món.

Transformar cadires en lloros

2008-04-28T09:00:00.000+02:00

Venia a casa sovint. Era un personatge estrany. Parlava de coses absurdes, es muntava teories inversemblants i a vegades jo m’emprenyava i ell s’esvaïa durant dies, setmanes o mesos. Però després tornava. Al cap dels mesos em vaig assabentar que era una persona important, tenia un “càrrec”, així que vaig pensar que després de la darrera disputa no el veuria més, però anava enganyat.
Un dia, va tornar, estava igual de tronat com sempre. El primer que em va dir va ser que podia transformar una cadira en un lloro, i que volia que jo fóra dels primers en saber-ho, per la nostra amistat. Jo li vaig dir que no estava per aquelles ximpleries, però ell hi va insistir i va contestar que ja ho veuria, que transformaria totes les cadires en lloros. I va assenyalar la cadira i va dir lloro, lloro, lloro, lloro, i la va tornar a assenyalar, i una altra vegada, i així molta estona: lloro, lloro, lloro, lloro, lloro...
I se’n va anar, i jo em vaig quedar allí pensant que el meu amic havia embogit, encara que sempre ho havia estat una mica, de boig. I després d’això el vaig veure més vegades i sempre deia lloro, lloro, lloro, lloro. I va eixir per la televisió i tot i deia lloro, lloro, i assenyalava les cadires i els deia lloros, i així molt de temps. A molts llocs.
Però les cadires no es transformaven perquè era impossibl; tanmateix ell semblava que no ho volia veure i es passava el dia dient lloro, i fent campanya pertot.
Un dia, el meu amic va venir a visitar-me i em va dir que ja havia començat. A una botiga de mobles anunciaven que es venien taules i lloros. I jo li vaig dir que no m’ho creia. Però era veritat. I cada volta més botigues, i més presentadors de televisió, i més gent de tota mena deia lloro en compte de cadira. I llavors el meu amic va tornar a ma casa i em va dir que ho havia aconseguit: havia convertit les cadires en lloros. Jo li vaig dir que les cadires seguien sent cadires i no lloros, encara que realment el meu amic tenia molta raó.
Ara escric açò perquè aquest matí m’he sorprés a mi mateix dient-li al meu fill que no es pujarà dret al lloro, que podia prendre mal. I estic una mica preocupat.

Ma casa

2008-04-10T09:32:00.000+02:00

Ma casa és blanca, té un balcó al primer pis, i una petita finestra a la cambra, des d’on m’agrada veure el carrer. De xicotet em semblaven dos carrers diferents: el del balcó i el de dalt. Sempre preferia pujar-hi perquè podia observar algunes coses sense ser vist, i perquè allí guardava els joguets. Era divertit.
Ara hi puge perquè des del balcó no veig ningú. El carrer està buit; no tenim veïns. Les façanes encara hi són, protegides per llei, perquè el nucli antic fou declarat bé d’interés cultural; la vida no, es va escapar un dia qualsevol, no sabem per què. Ma mare ho va dir a taula, a l’hora de dinar, però no li vam donar importància.
Des de la cambra sí que els veig, i per això hi puge sovint. Només queden els morts, que en són molts, i estan més morts que abans. Ixen a vegades a prendre la fresca, a contar-se històries, a recordar antigues mentides. Segueixen el camí de les llambordes tristes, de les parets cansades i dels carrers sense esperança.
Un dia van veure esborrat el nom del carrer, el nom del poble. Un dia van veure el poble mort i soterrat. I van decidir eixir a manifestar-se, o a estirar les cames, o no sé. Jo els veig però no ho puc dir a ningú. M’amague i els mire des de la finestra de la cambra. A vegades pugen i em conten coses. A la fi t’hi aveses. És com tot.

La puta vella

2008-04-10T09:30:00.000+02:00

Li haguera agradat tenir ulls i paraules. O no posseir aquella ànima que no li pertocava i que ara la colpia per dintre, que no estava recollida en cap paper, que no tenia pàtria ni bandera.
Recordava els anys de barata prostitució. Les figures esvèltiques d’anunci televisiu que la penetraven, sovint fent-li molt de mal; i els altres, els que s’endinsaven suaument, a poc a poc, acaronant-la mentre ella anava posant-se més i més calenta, però que igualment marxaven de sobte entre el bleix dels seus fluids i el so d’un timbre maleït.
A vegades li feia llàstima, però era el seu treball, i aquells, només efímers objectes d’un desig casual.
Però aquell matí tot va ser diferent, s’hi va submergir d’una manera especial, màgica, amb una dolçor amb què mai no li ho havien fet abans. Haguera restat així per sempre. I ara més que mai es planyia de no tenir llavis, ni ulls, ni paraules. El va mantenir allí. El timbre havia emmudit amb el so d’un amor impossible. No el soltaria.
A la taula esperaven els xiquets, i els pares que ja no es parlaven ni es miraven. El pare es va alçar, va forçar la vella torradora i li va traure l’estimat de les entranyes. Ara l’untarien amb melmelada i se l’engolirien. Perquè ella no tenia cap dret, malgrat posseir les paraules engabiades i una ànima absurda castigada pel desig i per l’amor que aquell matí la colpia per dintre. No tenia papers ni banderes. No existia. L’havien obligada a viure com una puta vella. Una puta vella colpida per l’absurd.
I ara se’l mirava, amb els ulls nascuts de la impotència, mentre les llàgrimes impossibles vessaven sobre la indecència del destí.
- Pare, s’ha trencat la torradora.
El pare, sense ànima ni paraules, va seguir menjant.

2008-03-28T17:39:00.000+01:00

Miquel Martí i Pol

L'Elionor tenia
catorze anys i tres hores
quan va posar-se a treballar.
Aquestes coses queden
enregistrades a la sang per sempre.
Duia trenes encara
i deia: "sí, senyor" i "bones tardes".
La gent se l'estimava,
l’Elionor, tan tendra,
i ella cantava mentre
feia córrer l'escombra.
Els anys, però, a dins la fàbrica
es dilueixen en l'opaca
grisor de les finestres,
i al cap de poc l'Elionor no hauria
pas sabut dir d'on li venien
les ganes de plorar
ni aquella irreprimible
sensació de solitud.
Les dones deien que el que li passava
era que es feia gran i que aquells mals
es curaven casant-se i tenint criatures.
L'Elionor, d'acord amb la molt sàvia
predicció de les dones,
va créixer, es va casar i va tenir fills.
El gran, que era una noia,
feia tot just tres hores
que havia complert els catorze anys
quan va posar-se a treballar.
Encara duia trenes
i deia: "sí, senyor", i "bones tardes".